EL SECRET DE ...

Isabel Garcia Canet

Descobreixo la poeta Isabel Garcia Canet amb L'os de la música (Bromera), premi Vicent Andrés Estellés. Un poemari que passa d'un tema a un altre amb una intensitat endimoniada. Talment com parla ella. Li reitero que parli més a poc a poc, que controli l'ordre de les explicacions. Ho aconsegueixo a estones.

La cronologia dels seus últims cinc anys és un trànsit entre París, València i Barcelona. A París hi va el 2007 a estudiar filologia catalana. Pel que em diu, sembla que és la cosa més normal estudiar filologia catalana a l'estranger. Compagina els estudis amb feines de cambrera, de dependenta en botigues de moda, cuidant nens. L'experiència inspira els versos que narren la duresa de l'exili laboral a França, en especial a Destins : "M'han regalat un niu fora de l'arbre / poblat de fulles grogues, d'ous perennes; / sense calor el vol del vell silenci / muda les mans de geografies tristes, / encén l'espelma als ulls de les criades / que s'apaguen joves! Sense viure". Hi ha poemes que traspuen vivències d'infància, com quan al pati de casa l'àvia mataven el porc i en feien viandes: "Ritual de família: / al corral bullien sang amb ceba / i farcien budells amb maquineta". Draps bruts és un recorregut, diu, a través de les dones de la seva família.

Un dels millors poemes a L'os de la música és Santa Caterina . Descriu la vida d'una vella prostituta. Garcia Canet explica que es va basar en supòsits. A València, al barri del Carme, hi havia una vella prima, de cabells blancs, que sempre era a la mateixa cantonada del carrer, passejant per sota de les canaleres. Els veïns deien que era filla de casa bona però que es va deixar perdre, que la va abandonar el marit. Garcia Canet va marxar a París, i quan va tornar va descobrir que la dona havia mort. Però al seu racó de carrer hi havia una nova dona, ocupant el seu lloc: "De nit tothom la veia, la fosca era sa casa, / el banc de pedra el llit, més tard seria el nínxol, / la silueta l'hàbit: vestia gris a pedaços, / la veu sempre escanyada, la veu feta penombra. / L'edat era un enigma, els anys eren misteri, / la seua olor d'alcohol cançó de presó antiga, / el bust una sínia de vicis indomables, / el cos la catedral sense vitralls ni imatges".