MINÚCIES

Intempestives

Intempestives / MANOLO GARCÍA Zoom

Als camps de futbol, a les sales de concert, al Liceu de Barcelona i a molts altres indrets i en moltes altres ocasions, mentre té lloc l’espectacle al camp, l’arena o la sala de concerts, de sobte se sent una veu intrèpida i intempestiva, que diu una facècia enginyosa i que, generalment, provoca una riallada general que pot acabar amb qualsevol representació.

És molt coneguda aquella anècdota que explica que, un dia, al Liceu, a l’obertura d’una òpera que devia ser moderna, es va sentir un cop de timbal penetrant i sonor. Van passar quatre o cinc segons de silenci. Després es va sentir una altra vegada el cop de timbal. Cinc segons més sense cap soroll, i un altre cop de timbal, encara més fort. Llavors, des del galliner de la sala d’òpera, es va sentir una veu que va dir: “Em sembla que m’agradarà!” Riallada general. Però es va alçar el teló i la funció va continuar.

Un dia, durant un recital al Teatre Romea, l’any 1931, l’argentina Berta Singerman recitava allò tan conegut de Rubén Darío: “ La princesa está triste; ¿qué tendrá la princesa?” I una veu des del galliner va fer: “¡Que es foti, la princesa! ¡Visca la República!”

Una dona de moral lleugera es va veure transportada, sense saber ben bé on anava, a un acte de presentació dels Testimonis - testigos - de Jehovà. Com que no hi sentia gaire bé, no va parar de confondre la paraula testigos amb una altra, relativa a l’anatomia masculina. Llavors, quan ja portaven una hora de reunió, la dona, neguitosa, va alçar la veu intempestivament i va dir: “Molts discursos, però encara no he vist enlloc els testículos de Jehovà”. La van fer sortir de la sala.

Hi havia a la Creu Coberta, abans de la guerra, un teatre que només obria el diumenge. Un dia que hi havia molt de públic, va alçar-se el teló i es va veure un dormitori, amb un home damunt el llit. De sobte, a la finestra que figurava a l’escenografia, va sortir el sol mentre sonava un gall que cantava. Es va sentir, a l’altre costat de l’escenari, que picaven a la porta. Llavors un que hi havia entre el públic, veient que l’home no es llevava, va dir immediatament, abans que l’actor digués paraula: “La llet!” Era quan la portaven a casa, com encara passa a Anglaterra. L’actor es va aguantar el riure per no espatllar l’obra.

Amb gosadia, una dona que es trobava a missa, va sentir, quan van haver canviat el llatí pel català en la litúrgia arran del Concili Vaticà II, el capellà que deia, obrint els braços: “El Senyor sigui amb vosaltres”. La dona, que era molt ortodoxa, va alçar la veu i va preguntar al capellà: “I ara! Què vol dir, això? No ho havia sentit mai!” El capellà va dir: “Sí, Quimeta, vol dir Dominus vobiscum ”. “Ah! -va dir la dona-. Ara ho entenc”. I al final, tothom se’n va anar en pau.