Llegim 20/12/2014

Il·luminant el que es guanya amb la pèrdua

Víctor Obiols
2 min

Hem d’agrair infinitament a Jesús Aumatell, l’editor d’Emboscall, que hagi pres la decisió transcendental de publicar aquesta “obra pòstuma”. En Pep Rosanes-Creus, fidel al seu humor càustic, ha volgut expressar així la seva “jubilació” de l’escriptura poètica. Aquests Cants inespirituals els va escriure quan estava en actiu. Considera que el personatge que va fer aquesta obra ja no és ell, tot i que se li assembli bastant. De fet, és una gran poesia de testimoni, potser de les més punyents i intenses que s’hagin escrit mai en català modern. Sense concessions, seria la divisa. El mateix Aumatell, un dels seus millors hermeneutes, ha deixat escrit: “A primer cop d’ull la poesia de Pep Rosanes pot semblar senzilla i de fàcil accés, [tanmateix] es tracta d’una obra summament elaborada, en què els poemes admeten sempre diversos nivells de lectura i estableixen, dins de cada llibre i en el conjunt de l’obra, recurrències temàtiques i formals que obliguen el lector atent a replantejar-se’n constantment la significació”.

L’escriptura com a logoteràpia, però amb un tremp i una urgència del tot moderns. Aquí la densitat no deixata, sinó que compacta. Actua més per condensació que per sublimació, i més per destil·lació que per decantació. ¿Inespirituals vol dir matèrics? ¿O és una rebequeria antimaragalliana, amb tota la cua que això comporta? Una mica de tot.

Ensopegar amb la realitat

Rosanes-Creus ha ensopegat amb la realitat, i ha emprès amb coratge un camí, potser més aviat caldria parlar d’un destí, que el lliga indissolublement a la paraula, a la creació verbal. La poesia esdevé així un clam, un “crit escrit”, que diria Vinyoli, una declaració d’intencions, un espai d’alliberament, dins de la presó de l’individu. La vida quotidiana només pot viure’s de manera digna sota el prisma de l’art, i l’art, aquí, és el poema. Poesia de testimoni, però també poesia de la consignació constant, bastida damunt de complexos tapissos vitals que tot sovint impliquen molts elements, no sempre destriables. Insistència en la cerca de la formulació expressiva justa del desesper, donant-hi voltes amb la pura consignació d’anècdotes, enriquides per metàfores, imatges o apotegmes, en un circuit ric de coses i situacions, en un formigueig verbal que tot sovint es clava en el lector com fiblades, amb punteria precisa, amb implacable ironia. Com diu Cesare Pavese, “la literatura és una defensa contra les ofenses de la vida”.

stats