XÈNIA DYAKONOVA

Ievgueni Zamiatin, de finestres endins

nosaltres ievgueni zamiatin males herbes Trad. miquel cabal guarro 276 pàg. / 16 €

El rus Ievgueni Zamiatin (1884-1937) és autor no només de moltes novel·les, peces teatrals, narracions i guions de cinema, obres sofisticades i ambicioses, sinó també d’uns quants articles autobiogràfics, escrits amb un to més juganer, més burleta i alhora dissimuladament confidencial. Quan l’editor que li havia de publicar un llibre li va encarregar un pròleg en forma d’autobiografia resumida, Zamiatin hi va accedir de mala gana, dient-li que aquell text només permetria veure les finestres mig fosques de l’edifici “al qual no deixo entrar gairebé a ningú”. Així i tot, en cadascun dels articles del recull Converses d’un heretge hi ha una porta entreoberta. Per exemple, n’hi ha un que es diu Sobre les meves dones, els trencaglaços i Rússia. Zamiatin s’hi declara bígam i resulta que les seves dues dones són sospitosament semblants a les de Txékhov. Les de Txékhov es deien “medicina” i “literatura” (per descomptat, la primera era l’oficial, i la segona, clandestina), i les de Zamiatin són la literatura i l’enginyeria. El més apassionant, per a ell, són els grans vaixells, especialment els trencaglaços. Efectivament, el 1916 el jove llicenciat en enginyeria nàutica per la Universitat Politècnica de Sant Petersburg va ser enviat a Anglaterra per participar en la construcció dels trencaglaços russos a les drassanes angleses. L’escriptor parla de la força i resistència prodigioses d’aquestes embarcacions, de les seves formes “suaus i femenines”, amb una tendresa inusual, una escalfor que trobem a faltar al món gèlid i asfixiant de Nosaltres, la novel·la més cèlebre de Zamiatin, precursora de 1984 d’Orwell i Un món feliç de Huxley, escrita el 1921 i publicada el 1924 en anglès.

A l’Estat Únic, on transcorre l’acció de la novel·la, les persones no tenen noms, sinó números que consten de diverses xifres precedides per una lletra: consonant en el cas dels homes (D-503) i vocal en el de les dones (I-330). Porten el cap rapat, vesteixen uniformes iguals i compleixen obligacions idèntiques seguint el codi minuciosament fixat per les autoritats. S’alimenten de menjar artificial i desfilen amb devoció al compàs de l’himne de l’Estat Únic. Adoren el seu líder, el Benefactor, i el reelegeixen sistemàticament. Viuen en cases de vidre, perquè se’ls pugui controlar millor, i només tenen permís per abaixar les cortines durant el seu “dia sexual”.

La vida privada està abolida, però aquest únic reducte d’intimitat, associat al ritual de les cortines, és obligatori. És per això que, en un moment de crisi de l’estat, als insubmisos que s’entreguen al sexe sense amagar-ho se’ls considera delinqüents. I l’escriptor que va crear aquesta fantasia tètrica i despietada en ple règim comunista també era, esclar, un delinqüent als ulls perspicaços del poder.

Al començament, a l’autor li feia tanta il·lusió que Nosaltres sortís a Rússia que estava disposat fins i tot a fer-lo passar per una traducció del portuguès. En veure que totes les revistes russes rebutjaven el seu manuscrit, i que ni tan sols els amics més incondicionals, com ara Gorki, valoraven la qualitat de la novel·la, no li va quedar més remei que publicar-la a l’estranger, primer a Nova York, després a Praga. A partir de llavors, la carrera literària de Zamiatin al seu país s’havia acabat. Desolat, es va exiliar a París i allà, segons el testimoni de Nina Berbérova, defugia els altres emigrants i només somiava tornar a casa. Vés a saber si també somiava, de tant en tant, aquells vaixells d’Anglaterra, les matrícules dels quals se li havien quedat gravades, fins que es van convertir en els noms dels personatges centrals de Nosaltres.