SIMONA ŠKRABEC

Identitats simultànies i altres assumptes quotidians

Crítica de 'Trèmolo', de Biel Mesquida (Empúries. 224 pàg. / 17 €)

Si Biel Mesquida hagués escrit una novel·la, diríem que Trèmolo mostra una polifonia de veus, que la galeria de tipologies humanes és impressionant i que les relacions entre els personatges desgranen els matisos més subtils. Però Mesquida no ha fet una novel·la i ens ha estirat la catifa de sota els peus. Els contes són tan breus que duren tot just una alenada: inspirar-llegir-expirar i s’ha acabat. Les anècdotes no tenen cap connexió, els personatges no passen d’un conte a l’altre. Però totes aquestes històries són ara i aquí, és a dir que parlen d’una època i d’un lloc molt concrets.

Mesquida construeix allò que Benedict Anderson va anomenar una “comunitat imaginada”. Som davant d’un teixit literari que funciona com un univers complet i amb el qual és fàcil identificar-se. No costa gens pensar que els nostres veïns són una velleta anarquista, un personatge esmunyedís que vol comprendre l’exili de les noies condemnades a vendre el seu cos o l’empresari que es deixa endur per la passió en una casa de parets de vidre, pensant que a ell mai ningú el pot ni observar ni avaluar ni alliçonar. Totes aquestes vides són ara i aquí, comparteixen amb nosaltres els mateixos carrers. La consciència de simultaneïtat ens lliga en una comunitat de destins, perquè compartim l’aire que respirem, perquè compartim un temps que és indivisible.

Però resulta impossible definir on són les fronteres d’aquesta comunitat. Qui s’hi inscriu i qui no? Anderson va definir l’espai nacional -és d’això que va el seu cèlebre estudi- com l’espai de les seguretats. Ens identifiquem amb aquelles circumstàncies que ens fan sentir com a casa, segurs, còmodes, fora de tot perill. La crònica d’una societat pretén donar sempre la seguretat de pertinença. És allí, en aquell laberint urbà -normalment, encara que la ruralitat té la seva parcel·la en la història de la novel·la-, on nosaltres també habitem i ens movem com un peix a l’aigua.

Revelar la indescriptible bellesa

Mesquida trenca aquesta seguretat de saber-se part d’un tot i ho fa amb l’arma més esmolada: la llengua. No estalvia cap esforç, no dóna cap concessió. Allò que utilitzem per parlar cada dia és aquí convertit en una cursa d’obstacles i, alhora, en un museu d’una bellesa incommensurable. Primer cal adonar-se de les inèrcies que arrosseguem pel simple fet de parlar. La llengua ens obliga a condemnar aquest comportament i elevar aquest altre, sense ni tan sols reflexionar. I llavors, després d’aquesta sacsejada que cal reaprendre a pensar sense esquemes fixos, l’autor ens revela la bellesa, aquella indescriptible, momentània sensació que allò que tenim davant dels ulls hauria de perdurar per sempre.

L’exercici de realisme de Biel Mesquida esborra els models caducs per trobar una expressió que pugui fer visible la complexitat. Cal poder explicar les identitats simultànies, cal poder preservar les percepcions més ínfimes. Per aconseguir-ho, Mesquida ens estafa una altra característica bàsica dels universos novel·lescos, el punt fix d’observació. Trèmolo ens regala una mirada poètica, la mirada d’algú que se sap dividit i insegur i perseguit per la consciència de la fugacitat. És urgent trobar la Forma, cal inventar un receptacle prou sòlid per salvar almenys algun fragment de la vida, d’aquest batec constant, però tan fràgil.

“La mar es va amotinar entre Puerto Rico i Haití i se l’en va dur al fons de les seves solituds” és una d’infinites frases d’aquest llibre sobre la vida que s’esmuny, constantment, irremeiablement, per sempre -només ens queden unes poques paraules que suren a la superfície, trencades, solitàries, com les restes d’un naufragi.