El 14 de febrer del 2016 moria la diputada i economista Muriel Casals, a conseqüència de les ferides sofertes en ser atropellada, quinze dies abans, per un ciclista. L’impacte de la seva mort va ser immediat i àmpliament compartit, com es va veure en el multitudinari homenatge institucional celebrat al Parc de la Ciutadella quatre dies més tard. Per als que l’havien conegut abans del 2010, desapareixia la professora, la militant, l’amiga, la mare... Per als que l’havien descobert posteriorment, se n’anava una icona de l’independentisme.

La cesura coincideix amb la seva elecció com a presidenta d’Òmnium Cultural, poques setmanes abans de la manifestació del 10 de juliol en rebuig de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut. De la seva mà, la vella institució cultural fundada el 1961 completaria una evolució, iniciada amb Jordi Porta, que la duria de l’autonomisme a l’independentisme a partir del setembre del 2012 i, sobretot, al lideratge civil del procés compartit amb l’Assemblea Nacional de Catalunya, presidida per Carme Forcadell, i l’Associació de Municipis per la Independència, encapçalada per Josep Maria Vila d’Abadal.

El relleu adquirit convertia les dues presidentes en “les civil makers de l’espai central de l’independentisme”. A cop de mobilització, amb les Diades del 2010 al 2015 com a punts àlgids, difícilment pot entendre’s el que es va viure a Catalunya sense el paper jugat per Casals, convençuda que des de la societat civil “no hem de fer de tieta, sinó de sogra, si cal, amb els polítics”.

Un relat èpic i parcial

Quim Torra, col·laborador i successor de Casals al capdavant d’Òmnium, signa una obra en què la voluntat inicial d’homenatge a la persona deriva en un relat èpic i parcial. Ell mateix reconeix tant la inclusió de l’anàlisi sobre “alguns aspectes que personalment” el “tenen obsedit” com que “el llibre no pretenia ni volia ser objectiu”. “Ho explico com jo ho he vist i, per tant, sota el meu punt de vista i responsabilitat”, defensa.

El relat intercala els fragments més biogràfics sobre Casals a partir d’un ús generós de discursos, declaracions, entrevistes, agendes i notes, amb una descripció de les interioritats del procés a partir d’una lectura teleològica del catalanisme polític. En alguns moments, aquest voluntarisme interpretatiu de Quim Torra contrasta amb una mirada molt més matisada i complexa de la mateixa Muriel sobre la història i la política catalanes, o de la seva filla davant les temptacions d’hagiografia de l’efímera presidenta de la comissió d’estudi del procés constituent.