ELS LLIBRES I LES COSES
Llegim 30/01/2016

Històries de l’ànima russa en l’univers Stalin-Putin

i
Ignasi Aragay
2 min
Històries de l’ànima russa en l’univers Stalin-Putin

Què li passa a la Rússia de Putin? ¿Rere els afanys de retorn a l’Imperi, rere la fugida endavant, realment què hi ha? Democràcia? Com segueix bategant l’ànima russa? ¿Segueix mirant secretament cap al fals paradís americà? ¿Segueix admirant amb passió la seva gran literatura? ¿Segueix recordant amb nostàlgia la Revolució? Els dissidents són pocs i pateixen. Una immensa majoria de russos fan la viu-viu entre la provisionalitat i la insatisfacció permanents.

De Stalin a Putin, costa d’entendre una nació tan torturada. Si ja es fa difícil entendre-la des de la política, imagineu-vos ficar-se en la vida, a les cases, en la intimitat, en els records i les esperances de la gent. És el que fa el doctor Maksim Óssipov (Moscou, 1963) a El crit de l’ocell domèstic, un recull d’històries d’una humanitat ferida, emboirada, on enmig del desconcert i la tristor brilla la grandesa dels gestos insignificants, i la lucidesa del retrat coral. “Funciona una espècie de selecció negativa” amb el resultat que “no hi pot haver un poli humà”. “On ha anat a parar la gent llesta?” “Que tots col·laborin alegrement en l’engany general uneix la nació més que unes bones lleis”.

El llibre, publicat pel Club Editor amb traducció d’Arnau Barrios, fa llum en la foscor. Un dels protagonistes és l’Aleksandr Ivànovitx, director literari d’un teatre de províncies, en una colònia minera perduda al nord, en el fred. Una ciutat artificial batejada amb el nom d’Eternitat. Una ciutat moribunda. Igual com algú la va crear en un despatx, un dia serà destruïda. És aquesta interinitat la que presideix la vida d’Ivànovitx i de totes les criatures d’Óssipov. S’arrapen al present, sigui quin sigui. El futur no existeix. El passat, passat està. Hi ha un moment que algú s’exclama: “¿Quan ho entendrà, la jovenalla, que no hi ha passat-futur? Hi ha el que hi ha: una crema de coco, sí, d’acord, fa riure, una crema, però també aquest vespre, les llumetes del pont que es reflecteixen en l’oceà, l’olor d’algues, ja veuràs, respira fondo, respira”.

Metges i actors són els ocells que es resisteixen a viure engabiats. Respiren fondo. Treballen amb l’ànima humana, juguen amb la vida i la mort, fins i tot quan es desesperen pels diners. Busquen la llibertat més enllà de les proclames, en el dia a dia, en el seu petit univers. Però hi ha un fatalisme que els arrossega, per això acaben trobant agradable la sensació de tristesa. Per això malgrat tot estimen.

stats