SIMONA SKRABEC

Hi ha dies que són diferents

En l'edició dels Jocs Florals d'enguany, el premi extraordinari Salvador Espriu ha correspost a un poema de Carles Miralles. En la seva intervenció al Saló de Cent, el poeta va confessar que els versos van ser escrits en el temps buit entre una conferència i la sortida d'un avió, a Palerm, després d'un passeig per la ciutat i la visita del museu arqueològic. "Hi ha dies que són diferents", va dir Miralles, i aquesta podria ser la millor descripció dels poemes que ens regala Jordi Pàmias (Guissona, 1938) amb Al cor del món .

No són, però, els dies que són diferents, ni són les hores quietes quan ens trobem desplaçats, vulnerables i insegurs a causa d'un viatge qualsevol, que escriuen els poemes: és la capacitat de penetrar rere l'anècdota, la que atura el temps. He de confessar que els poemes de Pàmias em commouen d'una manera especial. Amb el poeta de Lleida vam compartir un viatge estrany: l'Institut Ramon Llull ens va enviar, poc després de la seva fundació, a Belgrad. S'hi havia publicat una antologia de poesia catalana, el traductor a l'últim moment no va poder venir i així vaig pujar a l'avió jo, una eslovena que parlaria en serbi sobre els catalans a la seu de l'Institut Cervantes. Estrany, creieu-me. Però el que realment recordo del viatge és l'aeroport de Zuric colgat de neu, una senyora que es negava a obeir i a seure al seient que li havia estat assignat i una espectacular habitació d'hotel de dos nivells, en un decrèpit palau derrotat pel pas de temps...

Sembla una anècdota allunyada del contingut d'aquest poemari, prescindible, però no ho és pas. El que vull dir amb tot això és que comparteixo plenament l'embadaliment de Jordi Pàmias amb tot el que hi ha allà fora. Tant se val com arribes a ciutats com Turquia i Praga, amb un encàrrec institucional, complint una obligació o gràcies a un viatge col·lectiu amb una munió de turistes desinteressats. El que realment importa és la voluntat de comprensió, de deixar-se sorprendre, alegrar, influir: "Somio que trepitjo, amb els peus nus,/una catifa turca".

La set del desconegut

Aquesta Europa una mica llunyana i prou seductora podria convertir-se en un punt de contacte no pas amb els seus lectors de sempre, sinó també amb generacions intrèpides que hem crescut amb els vols barats i la necessitat imperiosa dels desplaçaments. Pàmias, tot i la seva experiència i serenor, conserva intacta la set del desconegut.

Hi ha, però, un punt a partir del qual em costa seguir el seu camí i segurament no sóc pas l'única. Quan el poeta pensa confiadament en la mort com "una premonició de l'Amor que m'espera", hi ensopego com amb una pedra i recordo els versos d'un poeta que vaig traduir el 2009: "No em van donar res que m'ajudi/a ser. Cap mena de fe per tenir esperança".

Brane Mozetic, l'autor de Banalitats -el títol és prou eloqüent-, expressa així el buit de viure sense costums, sense ritus, amb dies que resulten tots (malauradament) iguals. Jordi Pàmias podria, potser, esdevenir un d'aquells ponts tan necessaris, una prova fefaent que rere la realitat banal, crua i irritant hi ha d'haver alguna mena de llum. El poeta no pertany a l'antigor, però conserva una confiança segons com gairebé xocant. I és aquí on comença realment el viatge, el repte més gran: Què se'ns ha perdut? Sentim l'absència, però què representa? Què hi ha, per tant, "al cor del món"?