EL LLIBRE DE LA SETMANA

Hanif Kureishi i la lliçó del mestre

La darrera novel·la de Hanif Kureishi, L’última paraula, s’inscriu dintre del subgènere literari que enfronta un escriptor ja gran, famós, reconegut i potent (un mascle de la vella escola, per entendre’ns) amb una jove promesa de les lletres, ambiciosa i insegura, que sap que mai arribarà a assolir la seva potència, encarnada en exuberància literària i “masculinitat”. La peça mestra del gènere és La lliçó del mestre, un relat llarg de Henry James on, amb una subtilesa difícil d’igualar, el “mestre” dóna una autèntica lliçó al seu deixeble de quan la vida és més important que l’art. Amb menys fortuna, Philip Roth li va retre homenatge a La visita al maestro, i va ser Amélie Nothomb qui a Higiene de l’assassí, va girar el tema com un mitjó, presentant l’escriptor més llardós de la història de la literatura, Prétextat Tach, enfrontat a una dona, naturalment l’única que pot derrotar els deliris mascles del gran home.

Kureishi segueix el patró de les obres esmentades, i col·loca al quadrilàter un pes pesant i un pes ploma. Mamoon Azam és un escriptor indi que està a les acaballes de la carrera i que necessita quelcom, en forma de biografia i reedició dels llibres, que li permeti viure amb tranquil·litat els anys que li queden. El Mamoon és una patum de les d’abans: algú que de “noi tímid i precoç” va arribar a triomfar i arribar a ser un autor de fama internacional, un autor de llargues sagues familiars i també de retrats de dictadors africans, amb qui va viure de prop i amb qui, diuen les males llengües, va arribar a menjar carn humana. L’elegit per escriure la seva biografia és Henry Johnson, un autor que promet i de bona família, que “ha viatjat per la vida amb la catifa màgica dels privilegis”, i a qui mai han mancat les dones. L’editor del Henry, el Rob, un autèntic borratxo a l’anglesa, ha disposat que sigui l’encarregat de bastir aquesta biografia que acabarà de canonitzar el gran Mamoon i, de passada, unirà per sempre el seu nom al del gran home. Perquè això passi, el Henry ha de conviure amb el Mamoon un temps indeterminat, fins que tingui prou material i aconsegueixi l’aprovació del “mestre”. El duel no seria res sense les dones. La del Mamoon, la Liana, una italiana que li té una devoció sense límits. I la del Harry, la perfecta, estranya i una mica curta Alice, que al final acabarà mantenint amb el Mamoon la relació que probablement el Henry desitjava per a ell: un diàleg sense inhibicions amb un clar vincle paternofilial. Kureishi, enmig d’aquest ambient intel·lectual, hi introdueix els representants del “poble”: la família de la Julia, la criada del Mamoon, amb qui el Henry tindrà una aventura i que pertany al “model de misèria anglesa, sense esperança i mig violent”.

I què fa Kureishi amb tot aquest material? Si al principi sembla optar per la comèdia més aviat bufa, no triga a triar un camí més convencional: sobre un fons de diàlegs abundants i de vegades profunds, hi pinta una mica de sexe, una trama més aviat minsa i un retrat de personatges de molt rerefons i poc conflicte. Com si es contagiés del Forster més verbós, sotmet els dos escriptors a una esgrima de diàlegs en la qual participen sense gaire esma, gairebé com si l’autor els obligués a executar tots aquells rounds. Perquè en el fons, el que es juga sempre en aquest combat és esbrinar qui és el mascle alfa, el continuador d’aquella raça de colossos de les lletres que es deien Hemingway, Faulkner, Scott Fitzgerald, Greene o Orwell; però ara els colossos no ho són pels mèrits literaris, pel talent, per les virtuts personals (això es va acabar amb Camus), sinó per l’agressivitat, tan violenta com sexual: el retrat actual del Gran Literat només admet un cardador, quan el que escriu al matí i a la tarda “cedeix el comandament als genitals. Les dones tenen debilitat pels artistes”. Kureishi no qüestiona el culte a la personalitat, i tampoc ens dóna marge perquè hi reflexionem. En la teranyina de clarobscurs on treballa hi manca dramatisme, quelcom que ens impliqui com a lectors en un llibre que, en la seva comicitat, queda a mig camí entre la sàtira i l’estudi d’uns personatges als quals mai arribem a conèixer del tot.