“La creativitat del futur només podrà ser col·lectiva”
L’escriptora i periodista italiana Luciana Castellina (Roma, 1929) està convençuda que l’escriptor tal com el coneixíem fins ara ha desaparegut. S’ha desintegrat. Que, amb la revolució digital, l’autor ha deixat de ser l’autor del segle XX. Que la creativitat d’un futur que ja és present només podrà ser col·lectiva. Que l’autoria s’està redefinint i la literatura s’està dessacralitzant. I que els editors amb més números de sobreviure en aquest nou context són els petits, els que treballen de manera artesanal, perquè són els únics que tindran les eines per vetllar pels autors i per establir un lligam personalitzat i de confiança amb els lectors.
Castellina explica tot això al CCCB, en una conferència titulada El futur dels autors. Després, un parell d’escriptors com Sergi Pàmies i Imma Monsó ens fan veure que ells són i seran de l’antiga escola. Que els autors de tota la vida potser s’acabaran extingint, però encara no. “El que ha augmentat és el coneixement de l’autor -matisa Pàmies-. Abans podies llegir algú sense saber si era un malalt mental. Però els autors que conec són vintage. Com a gimnàstica intel·lectual està bé situar-nos en planetes inaccessibles i creure que la creativitat està canviant, però també està bé fer un vermut amb escriptors i veure que no han mutat tant. No és tan diferent la vida de la meva mare que la meva. En moltes coses estem molt a prop del que s’ha fet sempre”.
I a Imma Monsó tampoc se la veu gaire amant de l’autoria col·lectiva: “Si escric és perquè és una activitat que mai sota cap concepte requereix treball en equip”.
Prenent mesures contra la dispersió que impedeix escriure
Sergi Pàmies i Imma Monsó admeten, això sí, que avui la dispersió és un perill a l’hora d’escriure. L’Imma reconeix que li costa concentrar-se i diu que enyora el seu cervell de l’era analògica. “Però una vegada la concentració s’ha desencadenat, tinc la mateixa impermeabilitat al món extern que tenia abans. El suport no és tan important mentre no hi hagi connectivitat. El gran canvi és la connectivitat”. En Sergi ha hagut de prendre mesures contra la dispersió: “Tinc dos ordinadors, un connectat a internet i un que no. I estan separats per tres metres”.
Luciana Castellina ha anunciat d’entrada que parlaria de l’era digital tot i que no és prou competent en la matèria. Amb una gosadia elevada al quadrat, pronostico que les formes d’escriure i de llegir canviaran (i, de fet, ja han canviat), que els formats evolucionaran, però que l’autor en singular sobreviurà més enllà del que creu l’escriptora italiana, fins i tot quan ja tota la població del món mundial sigui això que en diem un nadiu digital. “Si jo tingués vint anys, no escriuria -diu Sergi Pàmies-. Quan sé que algú de vint-i-cinc anys ha escrit una novel·la, em pregunto com s’ho ha fet. O està molt més fotut del que estàvem nosaltres, o ja s’està desenvolupant una mutació que permet fer moltes coses alhora”.
Mentre ens mati l’amor i ens estimi la mort, escriurem
No ho podrem comprovar mai mentre segueixin inventant impressores 3D en lloc de màquines del temps, però m’atreveixo a especular que si Sergi Pàmies tingués vint anys, sí que escriuria.
Si no ens hem carregat el món abans, que també podria ser, d’aquí a un segle les persones seguiran naixent i morint i enamorant-se i rebent hòsties monumentals, de les que et fan veure les estrelles del cel del costat. I, sobretot, seguiran sense entendre res de res. Això, crec, és el que garanteix la pervivència de l’escriptura personal i intransferible. Llarga vida als autors vintage.
