Quan Guillem Simó va morir el 12 de setembre del 2004 (de càncer, als 59 anys), ningú que l’havia tractat sabia que aquell home tímid, culte i una mica misantròpic havia estat escrivint durant 30 anys un dietari en què, lúcid i paranoic, passava comptes amb ell mateix i amb el món. Carme Vidal, la seva vídua i la responsable de gestionar-ne el llegat, diu que ella tampoc no en sabia res i que la primera vegada que va veure el dietari va ser l’endemà que ell fos mort. “Encara no l’havíem incinerat, va ser com tenir la seva ànima entre les mans -recorda-. Vaig descobrir-hi un Guillem que no coneixia, mai no em vaig imaginar que patís tant”.

Simó va estar sempre lluny dels focus del món cultural. En vida, va publicar uns pocs articles, l’assaig El debat autonòmic a les Illes durant la Segona República (amb Isidor Marí) i el volum 19 poemes amb música (1973-2000). Abans de morir, però, va deixar preparades dues versions del dietari, En aquesta part del món, a punt per ser publicades. La primera, la més breu, va aparèixer a El Gall Editor l’any 2005, i es va convertir en un fenomen literari. D’una banda, va causar rebombori pel despullament (vicis, turments, misèries) de l’autor i per l’agressiva subjectivitat amb què desqualificava el seu entorn personal i professional; de l’altra, va ser acollit per la crítica com una obra digna de figurar entre els grans títols del gènere dietarístic en llengua catalana.

Deu anys després, l’editorial A Contra Vent n’ha publicat la versió (gairebé) íntegra en una edició a cura de Carme Vidal i D. Sam Abrams, que n’ha escrit el pròleg. Hem dit gairebé íntegra perquè, tot i ser el doble d’extensa que la primera, d’aquesta edició final se n’han eliminat passatges, diu Abrams, “per evitar embolics legals”. Amb tot, assegura que s’ha preservat allò que més singularitza el dietari de Simó: l’autenticitat. “Ell diu el que ha de dir, caigui qui caigui”.

Anímicament extenuant

Anímicament extenuant Llegir En aquesta part del món és d’una riquesa anímica esgotadora. Produeix pietat, tendresa, admiració, estupor, llàstima, inquietud, crispació, desànim, angúnia... És una experiència lectora que no dóna treva perquè durant els 30 anys que Simó va escriure’l va estar en guerra amb ell mateix, amb la seva vida i amb la seva literatura. “El dietari no passa de ser una crítica ressentida de mi mateix”, escriu el 20 d’abril del 1980. Una conseqüència d’aquesta “crítica ressentida” són els formidables llampecs autopunitius que hi ha arreu del text: “Com tots els homes, jo també duc un dimoni dins el meu cos; però el meu dimoni és un dèbil mental”, escriu el 9 de juliol del 1978. A vegades, els llampecs van carregats d’una desesperació escruixidora, com quan, després de la mort del pare i d’evocar la complicada relació que sempre tingueren, el 10 de març de 1996 escriu: “Necessit amb urgència tornar a néixer per esmenar aquestes errades absurdes”.

Naturalment, no són poques les vegades en què el ressentiment -l’odi, el fàstic, la fatiga- que sent contra ell i contra la seva vida acaba girant-se cap als que l’envolten. Més enllà de la justícia o la injustícia amb què tracta la primera dona, alguns dels companys de feina i els membres de la seva família, possiblement a la literatura de Simó se li pot aplicar una frase que ell aplica a la literatura del seu admirat Josep Pla: “Com a retratista és a vegades massa poc caritatiu, d’una agror gratuïta o subjectiva”. Simó demostra, en tot cas, que el rancor i la desgràcia, enemics de la vida, poden ser uns poderosos combustibles literaris, si s’assumeixen amb la fúria patològica amb què ho fa ell.

Va viure sempre a la seva ciutat natal, Palma. Tota la seva vida va estar marcada pel disgust profund que li causava la feina de professor d’institut, per una sensibilitat artística -literatura, música i dibuix- que per desídia i manca de voluntat no va saber explotar, per una incurable sensació d’estranyesa, i per una relació hostil amb la realitat.

La timidesa terrorífica de l’autor

La timidesa terrorífica de l’autor La personalitat que dibuixa d’ell mateix al llarg de tot el dietari és la d’un home afectat per una timidesa terrorífica, que sent un fàstic insuportable per la vida que porta i un fàstic encara més insuportable per ell mateix perquè no aconsegueix canviar-la. Són incomptables les vegades que diu que ha de canviar de feina i ha de deixar de fumar i de beure alcohol, i que ha de posar-se seriosament a escriure. Aquests propòsits d’esmena els boicoteja ell mateix a còpia de conformisme, desorganització, por i peresa. També el paralitza la morbidesa autoanalítica amb què fa voltes sobre els trets més fallits del seu caràcter. En la trentena, ja escrivia com un vell depressivament desanimat.

En la primera part del dietari -més claustrofòbicament autocentrada que la segona-, hi ha pàgines senceres en què Simó es limita a remenar la pasterada bullent de les seves febleses, manies, obsessions i remordiments. Però a partir de la dècada dels 90, ja sigui perquè aprèn a escriure més desinhibidament o perquè ja no té cap esperança i es lliura sense reserves a l’abandó, les entrades passen a ser més extenses, penetrants i variades. Inconstant, sociofòbic i autodestructiu -“les morenes, bé; l’ànim, per terra”-, Simó continua encadenant crisis amb la mateixa viciosa naturalitat que encadena cigarrets i whiskys, però fa gala d’una lucidesa d’escàner i la prosa pren una forma marmòria i cantelluda. No són poques les frases -les pàgines- extraordinàries. Algunes són d’un nihilisme devastador. També n’hi ha d’una emotivitat dolorosa i desemparada. “Pens molt en els morts de la família. Que breu, que oníric ha estat tot!”