BarcelonaGuillem Clua: “El que escrivim té una audiència global ”

A Guillem Clua no li falta feina. El guionista i dramaturg nascut a Barcelona el 1973 estrena la setmana que ve un muntatge de Losers, de Marta Buchaca -on viu des de fa dos anys- amb María Pujalte i Vicente Romero. “A finals de novembre arribarà al Teatre Goya de Barcelona el musical 73 raons per deixar-te, dirigit per Elisenda Roca”, comenta Clua. En aquest cas, l’obra és d’ell i de Jordi Cornudella. “I estic preparant una nova versió teatral de la Ilíada ”. S’atura un moment i agafa aire: “És una feina... complicada”.

Clua té formació periodística, i la seva primera obra data del 2002: Invisibles es va emportar el premi de teatre Ciutat d’Alcoi. El 2006, en part per trencar “amb la primera producció de La pell en flames, que va ser un fracàs”, Clua va invertir els diners que havia estalviat com a guionista d ’El cor de la ciutat. “Era conscient que m’instal·lava en un dels epicentres culturals del món, i una de les meves intencions era aconseguir traduir La pell en flames a l’anglès, trobar un representant i intentar moure l’obra”, recorda Clua. El text va agradar tant als Estats Units que se n’han fet cinc produccions, i l’obra no ha deixat de moure’s des de llavors: aquesta primavera s’estrenava al Park Theatre de Londres (“A què més pots aspirar? Va ser un somni”, admet el dramaturg) i al desembre es podrà veure a Atenes.

“A Nova York em vaig adonar d’una cosa important: el que escrivim té una audiència global -diu-. Allà hi vaig escriure Gust de cendra. En una segona estada als Estats Units, el 2008, vaig investigar la realitat de Pennsilvània, on passaria una part de l’acció de Marburg ”. Clua viatjaria també a Alemanya, Sud-àfrica i Austràlia, on també hi ha tres ciutats batejades amb el nom de Marburg. “Quan me’n vaig anar el 2006, la nova dramatúrgia catalana era molt inèdita i se’ns mirava amb desconfiança -explica-. De fet, vaig trigar quatre anys a tornar a estrenar a Barcelona”. Va ser Marburg (2010), un altre èxit que va precedir Smiley (2012). Entre els projectes pendents de Clua hi ha la transformació de Marburg en una novel·la, de moment en estat embrionari. “De tant en tant em truquen de Grup 62 per saber com la porto... i la tinc aturada”.

Matías Néspolo: “Des de Barcelona miro l’Argentina literàriament”

Encara que va néixer a Buenos Aires, Matías Néspolo ha escrit tots els seus llibres -dues novel·les, un poemari i un conte per a nens- des de Barcelona. “Vaig arribar aquí per atzar -diu-. Era el 2001: la meva intenció era passar-hi uns mesos, i és el que li vaig dir a la meva mare, perquè l’experiència formava part del clàssic viatge a Europa que els argentins fem des del segle XIX”. El corralito que el seu país va patir a finals d’any va allargar l’estada. “Vaig començar a escriure en revistes literàries... i dos anys després d’arribar ja era pare”, recorda: aquest últim detall va ser decisiu a l’hora d’instal·lar-se definitivament aquí. “A nivell literari, no crec que en cas d’haver-me quedat a l’Argentina hagués seguit el camí de la prosa com he fet ara”, reconeix. Va debutar el 2005 -amb 30 anys- amb el llibre de poemes Antología seca de Green Hills (Emboscall). “El trasplantament a un altre país em va donar molta llibertat, i el periodisme va acabar d’alliberar-me els canells. Em va donar disciplina i precisió. Des de Barcelona miro l’Argentina literàriament”.

Néspolo va publicar la seva primera novel·la, Siete maneras de matar a un gato (Libros del Lince), el 2009. Gràcies al fet de ser una de les revelacions de l’any en castellà va aconseguir ser traduït a l’anglès, el francès, l’italià i l’holandès. “La debacle social i econòmica del 2001 és un dels temes importants del llibre, encara que l’acció transcorri durants els dies previs -fa memòria-. Quan vaig viatjar a Europa ja s’ensumava la pólvora, a l’Argentina: els grans capitals havien començat a ser transferits a altres països”.

A Con el sol en la boca, que ha publicat aquest 2015 també a Libros del Lince, dos amics argentins preparen una fugida cap al Brasil a finals de la dècada dels 90. “Hi explico una societat trencada pel neoliberalisme i la frivolitat -diu-. Al mateix temps apareix el record dels desapareguts durant la dictadura dels 70. En els narradors de la meva generació, des de Patricio Pron fins a Hernán Ronsino i Fabián Casas, aquests fets són una presència fantasmagòrica però constant. Som fills dels desapareguts, sigui directament o no. No podem deixar de banda l’infame procés de violència política que vam viure”.

Marc Caellas: “Caracas em va desenvolupar la intuïció”

“Me alegro de que estés animado por tu próxima venida a Venezuela”, deia a Marc Caellas el conseller cultural de l’ambaixada espanyola el 2003, poc abans que el futur escriptor, director de peces teatrals i comissari d’art s’instal·lés a la seva oficina durant uns anys i hi sembrés puntualment el caos, com la vegada que va contractar una actuació d’Albert Pla. Aquest és l’inici de Caracaos (Melusina, 2015), en què Caellas explica el periple veneçolà, que va estimular la seva creatitivitat. “Abans d’anar-hi només havia muntat una obra a Miami -diu amb una fideuà del restaurant Can Lluís al davant-. Caracas va ser un camp de proves artístic, professional i emocional. Em va desenvolupar la intuïció. Des de llavors sóc una persona menys pragmàtica i racional, i sóc més espontani”. No tot van ser coses bones: “Caracas també em va inocular un cert desordre o garbuix vital. Des de llavors em costa tenir una vida ordenada i amb horaris. M’he convertit en una persona més dispersa”.

Marc Caellas va descobrir que la ciutat estava “carregada de testosterona”, i una part del recorregut que planteja el llibre evoca -a través de narracions directes i flamígeres- diverses relacions que hi va tenir. “Hi ha una exhibició una mica pornogràfica -reconeix-. Però era necessari, perquè la sensualitat formava part de l’entorn”. Des de Veneçuela va muntar obres com La noche de Molly Bloom, La cena i El amor de Fedra, que el va convertir en un defensor de l’ immersive theater : “Es tracta de buscar experiències que vagin més enllà del text. L’espectador ha de poder ser tractat com a individu, i els espais on es representa l’obra són llocs amb cicatrius del que hi ha passat abans. L’ immersive theater vol aconseguir una experiència compartida més forta que la que tindries en una sala”. Quan va tornar a Barcelona, Caellas va necessitar criticar “el control estatal de la ciutat”, i d’allà va néixer el seu primer llibre, Carcelona (Melusina, 2011). A Caracaos s’hi afegirà aviat un tercer volum, Drogotá, sobre les experiències a la capital de Colòmbia. Des de Buenos Aires va idear el 2012 El paseo de Robert Walser, que s’ha pogut veure a Barcelona fa poc. El març d’aquest any va estrenar Guiris go home al Teatre Antic, en què exposava -amb sentit de l’humor- els punts febles del model turístic que triomfa a la capital catalana.

Lolita Bosch “Gairebé tot el que he escrit ha sigut des de Mèxic”

Encara que la primera vegada que Lolita Bosch va fer les maletes per instal·lar-se uns mesos a un altre país va ser l’any 1988, just després de fer 18 anys, no va ser fins que va arribar a Mèxic que va adonar-se de la simbiosi amb aquell país: “La primera nit que hi vaig passar em vaig llevar a les tres de la matinada i vaig pensar que era estrany no haver-hi nascut -explica-. Mèxic no va ser una història d’amor, sinó una vivència”.

El país que va descobrir Lolita Bosch “era molt prolífic literàriament” i donava “una gran importància a l’art”. Es va decidir a fer una maestría. Va poder conèixer gran part dels autors en actiu, joves i consagrats. Mentrestant, escrivia, tot i que “tenia ficat al cap” que no publicaria cap llibre fins als 35 anys. “El 2001 vam crear amb Mario Bellatin la Escuela Dinámica de Escritores, però vam obrir la matriculació el mateix dia de l’atemptat contra les Torres Bessones, i no va venir ningú”, recorda. Per sort, l’endemà van començar a aparèixer alumnes.

“Gairebé tot el que he escrit ha sigut des de Mèxic -diu-. Des que vaig publicar Això que veus és un rostre (CCG, 2004) han aparegut 77 llibres meus, comptant-hi les edicions catalanes i castellanes, que sempre són diferents, la no-ficció i els llibres infantils i juvenils”. Entre la seva producció destaquen Elisa Kiseljak (La Campana, 2005), Qui vam ser (Empúries, 2006), La família del meu pare (Empúries, 2008) i Ara, escric (Empúries, 2011). “Vaig tornar a Barcelona amb set o vuit novel·les acabades, i van anar apareixent amb pocs mesos de diferència -explica-. La primera que vaig fer des d’aquí és Insòlit somni, insòlita veritat (Empúries, 2007)”. Des que va arribar a Mèxic, Lolita Bosch ha mantingut la mateixa rutina: escriure quatre hores al dia. “Els catalans escollim la identitat i jo vaig decidir ser mexicana -comenta-. Hi torno diverses vegades cada any, i el 2016 hauré passat la meitat de la vida a Catalunya i l’altra a Mèxic”. La fascinació de Bosch pel país no és incondicional: “El 2010 vaig tirar endavant l’associació Nuestra Aparente Rendición amb la voluntat de lluitar contra la guerra que viu el país -diu-. Hi treballem 92 persones. No som una ONG, sinó una novel·la gegant”.

L’autora prepara una tesi doctoral dirigida per Miguel Morey sobre la relació entre literatura i l’empoderament de les víctimes: “Amb la literatura pots arribar a una veritat a què no s’arriba de cap altra manera. Trobant el fet literari de cada víctima construeixes una realitat única, que no es pot assimilar estadísticament”.