ELS LLIBRES I LES COSES

Germaine Gargallo, entre Picasso i Casagemas

Germaine Gargallo, entre Picasso i Casagemas / FUNDACIÓ PALAU Zoom

Pablo Picasso i Carles Casagemas. París, 1900. Idealisme i bohèmia. Opi i absenta. I també ella, Germaine, filla d’un aprenent de pintor i d’una costurera. Model de pintors, se’n va al llit amb homes i dones. Quan un no té res, encara disposa d’un cos. Bé, sí que té una cosa: és un esperit lliure. Un esperit que Cristina Masanés converteix en l’eix de l’assaig Germaine Gargallo. Cos, pintura i error (Llibres del Segle).

Picasso: “Va ser pensant en Casagemas que vaig començar a pintar en blau”. Pensant en el seu suïcidi, esclar, ocorregut el febrer del 1901, al cafè de l’Hipodrome, allà on arrenca Montmartre. A la taula hi ha sopa calenta. Eufòric, exaltat, ell convida i fa de mestre de cerimònies. L’envolten Germaine i Odette, i Manolo Hugué, Manuel Pallarès, Frederic Pujolà i Alexandre Riera, amics de nits etíliques i dones assequibles. Corre el vi. Casagemas intenta matar Germaine d’un tret de pistola, però és Pallarès qui rep: el deixa sord i cec d’un ull. I després es dispara a ell mateix, es desploma.

Amb el drama encara recent, Picasso, absent aquella nit, fa el retrat de l’amic mort. En blau. Després s’uneix a Germaine i el 1903 torna a evocar l’amic, per últim cop, a la famosa tela La vie, on conjura definitivament el fantasma de Casagemas, per oblidar-lo. Quan el pinta, Germaine ja s’ha unit a un altre artista català, Ramon Pichot. Tres pintors per a una dona: Casagemas, l’últim romàntic; Picasso, l’artista universal i erotòman incansable, i Pichot, bohemi hedonista i amic dels amics.

Aquest és el nucli del llibre, un assaig biogràfic i artístic a tres bandes, amb aquesta dona enigmàtica i poc coneguda al centre: ella, el quadre La vie i el record de Casagemas i d’una joventut iniciàtica. I al voltant molts secundaris, començant per la ciutat de París, seguint per un Max Jacob que acaba ingressant a un convent benedictí, les guerres, el cubisme, Barcelona, el sexe.

Com escriu Eva Vàzquez a l’epíleg: “De Germaine en sabem tan poques coses, que tot predisposa a inventar-la. N’hi ha que l’han confosa amb una cabaretera del Moulin Rouge; d’altres la suposen emparentada amb l’escultor Pablo Gargallo...” Masanés finalment ens la descobreix en tota la seva força juvenil i decrepitud precoç, enganxada als records.