JOAQUIM ARMENGOL

Geografia sentimental de Xuan Bello

Xuan Bello és l’escriptor asturià més popular, amb una literatura prou potent per superar les barreres regionals idiomàtiques, tan estúpides i provincianes. És molt conegut també aquí a Catalunya, gràcies a llibres com La neu i altres complements circumstancials o la celebrada Història universal de Paniceiros, la més apreciada per la crítica i els lectors, totes elles ben traduïdes al català per Jordi Raventós i publicades a la magnífica Adesiara.

No acabo d’entendre, però, el sentit d’editar un llibre com Unes quantes coses boniques : un té la sensació que és una mena de recull de textos i relats dispersos sense una significació gaire concreta. És veritat que la literatura s’ho permet tot i que, de vegades, prescindeix dels límits del propi món. I, qui sap, potser ha de ser així. Puc entendre que un escrigui sense parar, però publicar em sembla tota una altra cosa. I és que la sensació final que deixa el llibre és la de calaix de sastre, de miscel·lània recollida, de la necessitat d’escriure per escriure, de publicar per publicar, de velles ressonàncies. I em temo que un llibre fet d’aquesta manera fixa els límits en el mateix llenguatge com a autèntic horitzó. Xuan Bello escriu prou bé i, per tant, en aquest sentit pot anar apilant somnis al paller de la realitat, com diria ell mateix, sense decebre els prosèlits. Però aquesta realitat crec que té en l’oblit la tolerància literària que garanteix el judici del temps.

A Unes quantes coses boniques hi ha l’eco espargit de tota la geografia literària de Bello, una mescla de relats, reflexions, anècdotes personals, personatges, paisatges, moments puntuals, estades en ciutats i pobles (Baltimore, Barcelona, Paniceiros, Lisboa...), i records, els de la infància i també d’altres pròpiament inventats, que van nodrint la història d’una vida que vacil·la entre la memòria biogràfica i la ficció. Escletxes d’un mateix que evoquen les arrels d’un univers literari personal que mostra traces de la vida del narrador, passions físiques i magnífics referents poètics i intel·lectuals com Álvaro de Campos, Eliot, Poe, Eugénio de Andrade, Petrarca (al qual esmena la plana), Li Po, Borges, Cunqueiro, Vinyoli... Hi ha escriptors que tendeixen més a la forma que al fons, que en la construcció de la frase s’hi entreveu la finalitat, una manera de falsejar la realitat que obliga, però, a ser exquisit, gairebé perfecte. I no és el cas, em sembla. El preciosisme buscat i fins i tot l’humorisme, la gracieta amb cua final, pot irritar una mica. Encara que els paisatges originaris siguin els sentimentals i, per tant, el vincle amb el món que tenim, l’escriptura, si vol perdurar penso que hauria d’aspirar a no pertànyer a cap lloc. Diria que cap obra important es deixa tancar en un determinat terrer. En fi, un llibre, aquest, la boniquesa del qual es troba, efectivament, en unes quantes coses.