Genciana que s’alimenta d’intempèrie

serena barca maria josep escrivà edicions del buc 104 pàg. / 14 €

Tal com diu amb justícia Manuel Forcano a l’epíleg de Serena barca, parlant de Maria Josep Escrivà: “Les seves paraules són com bulbs i arrels que creixen sota terra i són capaços d’esquerdar, imparables, el ciment més dur del nostre dia a dia”. Han passat nou anys des de les Flors a casa (Edicions 62, 2007) i Escrivà s’ha fet esperar, però valia la pena.

Ja des del primer poema, on un alexandrí ens agombola, entrem en aquesta mar escrivanesca, metàfora de la vida, que ja no ens abandonarà fins al final del recull. Sort de “l’aval”, el “viàtic de llum”. ¿L’activitat que l’ocupa, fer poemes, és un neguit, una necessitat, un fet biològic? La bellesa del que es diu és indissoluble de com es diu... i resulta ser “com un ramell de flors / d’oxigen”. O sia, si no ho dic, m’ofego. És en “l’absència / habitada de veus” on pot néixer el poema. Hi ha una gran destresa per desenvolupar els temes, com en Jocs malabars, de ressò popular, al·literada i musicalment amable, on dóna una composició mètrica de gran prestància i diversió, com en Àpat, tot el poema amb mots amb a (“l’àpat català d’as”).

Té una habilitat magistral amb la llengua i una imaginació precisa amb els temes que recorda Marianne Moore: “...i tant demà / a punt d’obrir els ulls”. Hi ha poemes, a voltes, que justifiquen tota una obra. Jo diria que El pou: l’origen és un d’aquests, amb un final absolutament esplèndid i escruixidor: “L’amarra d’un budell, quan jo vaig ser / apèndix, i ella va ser pou, origen / mare de vitalícia fortuna”. Per escriure un poema així fa falta molta perícia, molta honestedat, molt de talent poètic i vital, i un tremp moral incommensurable.

Sublim expressió elegíaca

Entrem en les ombres, amb sublims eines d’expressió elegíaca. Aquí tonalitats de Seferis: “La lluna / il·luminant les penes dels mortals”. Per arribar a l’excel·lent A la Serra de Cuta, amb lapidaris versos: “Cruixen, igual que els ossos inquiets / dels nostres morts”. I de sobte, Per dalt les teulades, una arracada verbal, un joiell perfecte d’esperança enmig de tant de dol. I a On pastura l’esperit entrem en magna dimensió; s’esplaia en un erotisme oblic, inaugural i definitiu. Impuls donat, “com proa assolellada de vaixell”. Arbre, una celebració antològica d’Eros, un memoràndum màgic on l’equació poètica surt victoriosa (“El miracle, ser carn/ en la fam del seu cos”). A les Notes finals... diu que “els designis del mar són inescrutables”, però escrutar els poemes d’Escrivà, en el seu “intent de contraatacar amb paraules polides” és un goig i una instrucció que val la pena no deixar passar.