ELS LLIBRES I LES COSES

Gaziel abans de ser Gaziel

Agustí Calvet és el protagonista de les memòries de Gaziel, que justament acaben quan Gaziel neix com a pseudònim periodístic. Tots els camins duen a Roma (Proa)l’escriu el periodista que, ja de gran, allunyat per la força de la primera línia, vençut per la història, més savi, més enamorat del país perdut, recorda la infància i joventut entre Barcelona, París i Madrid.

Som davant d’un clàssic del memorialisme català, perfecte per a aprenents de periodista i aprenents de catalanisme. Entre les 600 pàgines, hi ha capítols brillants. Per exemple l’enterrament de mossèn Cinto Verdaguer, seguit amb emoció per l’adolescent Agustí Calvet fins a Montjuïc, on fins i tot sosté una atxa encesa. O la coneixença amb Joan Maragall, en un viatge en tren de Lleida a Barcelona. De Maragall, en canvi, també en critica l’equilibrisme periodístic a l’“ultraconservador” Diari de Barcelona durant la Guerra de Cuba, quan el poeta no s’atreveix del tot a posar-se al costat dels “enemics de l’ statu quo que el diari posa per damunt de tot” (paradoxalment, a Gaziel li passaria sovint després una mica el mateix a La Vanguardia en moments crucials).

Un altre episodi vivíssim és la seva fugida a París amb 20 anys i amb dos amics, sense coneixement de les famílies, i la descoberta de la ciutat, on van ser orientats pel pintor Torné Esquius i l’ideòleg noucentista Eugeni d’Ors, que acabaria facilitant al pare de Gaziel l’adreça dels nois. Al castís Madrid, “un poble gran” i, segons Gaziel, aïllat de la realitat peninsular i del món, hi va anar després a estudiar filosofia: a Espanya només es podia estudiar allà.

Just després de retornar a Barcelona, el juliol del 1909, ensopega amb la Setmana Tràgica, fruit de la topada entre el catalanisme burgès i l’anarquisme revolucionari. I gairebé sense solució de continuïtat torna a marxar a París, aquest cop amb l’aval del seu peculiar pare, un home amb una doble vida perfectament institucionalitzada.

I abans d’arribar al jove que es converteix, sense buscar-ho, en exitós cronista de la Gran Guerra, Gaziel, tot i fer-se el desmenjat escrivint preventivament de la “megalomania sentimental” dels romàntics, ens revela la seva preciosa història d’amor a París amb una joveneta ballarina, una història amb un final que no us espatllaré pas.