Per escriure El carrer estret (1951), Josep Pla va treure el mirall stendhalià per transcriure la realitat del seu entorn més pròxim, Palafrugell. Va rebatejar el poble amb el nom de Torrelles, però rere la màscara nominal batega la vida quotidiana del lloc on va créixer. “L’espill [...] em donà, doncs, una sèrie d’imatges, però vaig haver de constatar que no reflectia cap argument travat, cap arquitectura tancada -escrivia l’autor al pròleg de la novel·la, inclosa a Els pagesos, vuitè volum de l’obra completa-. Un mirall és una força passiva, desproveïda de facultats ordenadores. Si el mirall no reflecteix cap argument és que davant seu no n’hi passà cap”. Tot el que escriu Pla és estrictament cert: qui esperi trobar una peripècia a la primera ficció llarga de l’autor d’El quadern gris -més endavant arribarien Nocturn de primavera (1953) i L’herència (1972)- en sortirà repel·lit gairebé automàticament. Qui tingui una mica de paciència per deixar-se seduir per la prosa planiana, radiant i irònica, descobrirà que les observacions del narrador i de la cuinera Francisqueta expliquen la vida minúscula de la primera postguerra. S’hi parla del fenomen de les perruqueries, de l’espardenyer Epifani, de la merceria de la Roseta i de l’obsessió per l’estalvi: “No obris el llum! Gastem massa corrent! Així!”