A TOC DE XIULET
Ha començat el Campionat del Món de futbol del Brasil. És una més de les fites històriques que el gran país sud-americà ha d’afrontar en aquests inicis del segle XXI. Fa uns quants mesos ja vam parlar del gran esforç que el govern brasiler havia fet en el camp de la literatura per tal de fer conèixer els seus escriptors arreu del món. Paral·lelament, l’interès editorial d’Europa i dels Estats Units respecte a les lletres brasileres ha crescut com mai abans, i ens en comencen a arribar alguns dels títols programats. Des del Brasil es queixen que les grans cases editorials s’interessen més per les novel·les que semblen més brasileres i no opten gaire per les històries contemporànies de temàtica urbana.
El redescobriment de la literatura brasilera, tanmateix, és un fet. Els últims mesos hem vist la publicació en la nostra llengua d’una curiosa novel·la negra amb arrels afroamericanes, com és La casa dels intercanvis (Angle editorial), d’Alberto Mussa (Rio de Janeiro, 1961), també la de Barba xopa de sang (L’Altra), una novel·la existencialista i introspectiva del jove Daniel Galera (Sao Paulo, 1979), i la recuperació de dues de les grans obres de Jorge Amado (1912-2001), redescobert a partir de l’impuls donat pel govern brasiler amb motiu del centenari del naixement del novel·lista. Es tracta de la popular Gabriela, clau i canyella (publicada el 1958), la història de la mulata que desferma tota mena de passions, i la deliciosa Els vells mariners (1961), totes dues acabades de publicar per Edicions 62 i Proa respectivament.
EL DRÍBLING DE RODRIGUES
Tanmateix, una de les aportacions més originals dels darrers temps de la literatura brasilera ha estat El regate (Anagrama), del novel·lista i experiodista esportiu Sérgio Rodrigues. És un intent totalment reeixit de combinar literatura i futbol. Per què? La raó és que, al Brasil o Andorra, el futbol és molt més que un esport i al seu voltant s’hi poden donar les més variades històries. A El regate, un locutor esportiu radiofònic malalt és testimoni i transmissor de les grans glòries esportives de la selecció nacional. L’home no s’entén amb el fill. També assistim a la reconstrucció de tota una època, en què la ràdio era la reina i el que sortia dels locutors més famosos era una veritat absoluta.
La nostàlgia tendeix a endolcir la dictadura imperant al Brasil a la dècada dels 50 i 60. Passaria el mateix si algú fes una novel·la protagonitzada per Matías Prats. El company i compare Sebastià Alzamora, fa pocs dies, feia públic a través de la xarxa que “ja era hora de fer justícia al futbol, aquesta ciència humanística tan injustament menystinguda”. I com a ciència humanística, el protagonista justament explica la vida a través del futbol. Parafraseja Heràclit, referint-se a una semifinal del Mundial de Suècia de 1958 entre el Brasil i França. Diu que no s’entra dos cops en el riu d’un partit, igual que ningú no viu dues vegades. Penseu-hi. Pensa-hi, Sebastià. I m’ho expliques. Però sobretot, llegiu aquesta novel·la tan entretinguda, amb un còctel eficaç de suport a la humanística del futbol a base d’intriga, rivalitats familiars, política i sexe. Ideal per a aquests dies.
