Deia Henry James que la virtut més gran que podia tenir una ficció era “l’aire de realitat”. Tots els altres mèrits depenien d’aquest i, si també ressaltaven, era gràcies a l’èxit amb què l’autor havia produït “la il·lusió de vida”. No em puc imaginar un elogi superior per als contes d’Alice Munro, unes peces que contenen si més no un moment -el “moment Munro”- en què la vida, amb tota la seva complexitat, els seus matisos, els poderosos components biològics i les encotillades convencions socials, irromp a través de les pàgines com fa una ventada amb una porta que hem deixat mal tancada: d’un cop sec i a vegades devastador. Com a la vida, quan els lectors de Munro es pensen que han quedat estabornits, és que encara ha d’arribar el cop fatal. Un cop que poden ser tres paraules de diàleg o la descripció d’un gest banal, que no és la contundència física, la que mana.

Afortunadament, els lectors catalans no descobreixen ara la guanyadora del Nobel de literatura del 2013: gràcies a la persistència de Club Editor, aquest és el quart volum de relats, tots esplèndidament traduïts per la Dolors Udina, i és el primer que va publicar, l’any 1968, l’aleshores mestressa de casa. Qualsevol recull és una porta d’entrada vàlida al món literari de Munro, un Canadà rural i de rígids costums presbiterians sota els quals neden les pulsions més profundes, però en aquest els lectors d’ Estimada vida (2013) retrobaran molts dels trets autobiogràfics que apareixien als últims relats d’aquell: les figures fonamentals del pare i de la mare o el poble petit i opressiu de Jubilee. Hi ha tres contes sobre el pare i la seva granja de guineus argentades ( Walker Brothers, Imatges i Nois i noies, potser el millor conte que llegiran mai sobre la construcció de la identitat femenina), que dibuixen una figura paterna poc rígida, més aviat fracassada en el terreny laboral, i d’una certa calidesa. Això contrasta amb una figura materna molt més dura, “com una gàrgola”, que rep per tot arreu: hi ha dos contes fonamentals, El vestit vermell (1946) i, sobretot, El tractat d’Utrecht, una autèntica vivisecció de les relacions entre mares i filles, en la doble direcció: decepció, engany, judicis massa severs, manca de compassió... el catàleg de sentiments que costa reconèixer que portem a dins és complet, però Munro no és tan cruel per no oferir també una possible salvació: a la majoria dels personatges femenins -hi ha moltes nenes, en aquest recull, però també noies i dones més o menys joves- se’ls ofereix la possibilitat d’escapar-se d’aquell món tancat i uniformitzador. Algunes l’agafen al vol, com qui agafa un autobús i no torna mai més, i gràcies a això creixen i es converteixen en persones completes que un dia podran tornar al lloc d’origen amb una nova mirada, però n’hi ha d’altres que, senzillament, no poden fer-ho. Mai un Per què no puc? havia ressonat amb tanta desesperació.

Hem dit que abunden els contes amb trets autobiogràfics: també abunda la primera persona, molt més que en els reculls posteriors, com si l’autora s’hagués penedit d’haver-se mostrat massa en aquest primer llibre i hagués fet un meandre de 50 anys buscant -i trobant, de forma exemplar!- la manera d’explicar-se en tercera persona. Els contes eren més curts, d’una mitjana de 20 planes, i no les 40 o 50 que ha acabat desenvolupant, però l’art de descriure la característica més profunda d’una persona amb una arruga que du al vestit, o un canvi d’època a través de la decoració d’una sala d’estar, ja el dominava a la perfecció, i la brutal capacitat d’anàlisi i poder incisiu de la seva prosa suau ja brillava: “Les cares de les mares tenien una expressió desmenjada però gens desagradable de conformitat, amb el toc de nostàlgia absurda i una mica artificial que les acompanyaria al llarg de qualsevol ritual familiar”. I també era Henry James qui afirmava que no hi ha passatges descriptius que no tinguin una intenció narrativa, ni diàlegs que no tinguin una intenció descriptiva, que una novel·la -o un conte- és un ésser viu, on a cadascuna de les parts bateguen les altres. Com a cadascun dels contes d’Alice Munro, on batega tota ella.