Amb la dictadura de Primo de Rivera, Francesc Macià havia marxat a l’exili. El seu objectiu era promoure una invasió de Catalunya que produís un aixecament popular que, al seu torn, fes possible la independència de Catalunya. Necessitava suports polítics i diners. Primer va intentar un “front únic” dels partits nacionalistes catalans. Després una aliança amb forces de les altres nacionalitats de l’Estat. Finalment va intentar sumar el seu separatisme amb l’anarcosindicalisme i el comunisme revolucionaris. La CNT era forta a Catalunya, i el comunisme podia aportar cobertura i finançament des de Moscou. Era una jugada arriscada, que feia dubtar molts dels seus, començant pels catalans d’Amèrica, alhora gasius i exigents. Li havien fallat altres intents d’aconseguir recursos de capitalistes polonesos, francesos i txecs, i d’homes de negocis grecs.

Així doncs, la tardor del 1925 va posar rumb a Rússia, igual com mesos abans havien fet Josep Pla i Eugeni Xammar. En aquests anys pre-Stalin i pretotalitaris, Europa mirava cap a l’experiment soviètic amb tant interès com recel. Aquell viatge, i tot el que va envoltar-lo -tant el context català i espanyol com el rus- és el que expliquen Enric Ucelay-Da Cal i Joan Esculies al llibre Macià al país dels soviets (Ed. 1984). És fruit d’una extensa recerca en què destaquen els papers inèdits trobats a l’Arxiu de la Internacional Comunista a Moscou.

“Ha arribat a Moscou, fa cinc dies [tres, en realitat], el cap del moviment nacionalista-separatista català, Macià, el partit del qual posseeix una gran influència sobre la massa de petits pagesos i dels petitburgesos de Catalunya. Es tracta d’un antic oficial superior de l’exèrcit espanyol, antic diputat i un element certament seriós com a nacionalista revolucionari”. La descripció, força precisa, la fa el suís Humbert-Droz, secretari de la Comintern (Internacional Comunista) per als països llatins. Va adreçada a Zinóviev, president de la institució.

Macià, que tenia 66 anys, va estar-se a la capital russa del 24 d’octubre al 28 de novembre, acompanyat del seu secretari-poeta, l’ingenu i jove Josep Carner Ribalta. Va ser víctima d’un moment intern rus poc propici: feia poc que havia mort Lenin i s’havia desfermat la lluita pel poder de Zinóviev i Kàmenev contra Bukharin i Stalin. Es va arribar a reunir amb Zinóviev i Bukharin (un de cada bàndol). No va poder fer-ho amb Trotski, que ja havia començat a caure en desgràcia. Finalment va marxar fastiguejat, amb bones paraules però sense cap compromís per la causa catalana. Un any després, el novembre del 1926, amb forces precàries, tirava endavant el fracassat complot de Prats de Molló, que, tanmateix, el convertiria en una figura internacional d’aura quixotesca, un retrat que els autors s’encarreguen de desmentir: “El líder d’Estat Català no era, ni aleshores ni després, el Quixot català, boig i messiànic, com sovint se l’ha presentat -una imatge que, fins a cert punt, ell mateix cultivà-, sinó un polític hàbil que, en aquest període de conspiracions, i amb escassos recursos, estava decidit a explorar aliances i oportunitats dins la política espanyola contra el règim de Primo de Rivera”.