ELS LLIBRES I LES COSES

De França a Mèxic: molt més que un viatge!

De França a Mèxic: molt més que  un viatge! / DUXLEM Zoom

Marsella, Casablanca, Veracruz. El viatge va tenir lloc la tardor del 1942. Va ser més que un viatge: l’èxode d’un grup d’exiliats republicans que veien com França, sota domini nazi, havia deixat de ser segura. El descriu el gran cronista de l’exili català, tant per volum com per qualitat, l’encara no prou valorat Artur Bladé Desumvila. Tot i que entre el 2006 i el 2012 es van publicar els 12 volums de la seva obra completa (4.745 pàgines!), encara resta obra inèdita, en concret l’extens dietari dels anys mexicans, del 1942 fins al 1961, del qual De França a Mèxic. Dietari de viatge (Duxlem) és un preciós pròleg que mostra els dots de l’autor: concís, a vegades fins i tot notarial, i alhora reflexiu, capaç de penetrar l’ànima humana.

“Desaparegut l’espectre de la fam, quan ja no hi ha soldats ni siluetes enemigues, lliures dins la llibertat infinita del mar, esdevenim exigents, insatisfets, humans, terriblement humans”. Ho escriu a bord del Maréchal Lyautey, on tanmateix les condicions de vida per als refugiats són lamentables. “Ésser pobre solitàriament es pot suportar i àdhuc pot tenir una certa dignitat. Però la promiscuïtat en la misèria és intolerable. La pobresa no m’ha fet mai por, la brutícia m’esgarrifa. Un home pobre pot conservar la més alta pulcritud espiritual. Un home brut no”. Tot això li passa pel cap un cop el vaixell ja ha superat, enmig d’atacs col·lectius de nostàlgia, la costa catalana i s’acosta a Casablanca. Abans, han passat per davant del Gurugú, on avui dia uns altres homes atrapats esperen poder saltar la tanca de Melilla. L’esperança d’aquells republicans que es dirigien a Amèrica és com la dels immigrants subsaharians que veuen Europa com la terra promesa. “El cor humà és un cementiri de somnis. Però la capacitat de somniar és infinita”, escriu Bladé.

A Casablanca, els Bladé (ell, la dona i el fill) i tot el grup (polítics com Antoni M. Sbert, periodistes, advocats, metges, sindicalistes...) fan parada i toquen terra. Literalment, perquè acaben dormint en casetes de bany de la platja amb màrfegues de palla seca. Al cap d’uns dies pugen al vaixell portuguès Nyassa : “Deixem enrere una llarga etapa de vida, Europa i l’olor africana”. Més ben instal·lats, a mesura que s’acosten a la xafogor antillana sorgeixen les tensions entre republicans. Torna la pitjor cara de la política. Davant la mort d’un infant de vuit mesos, al capçal del llit en el qual els pares col·loquen la bandera catalana, els espanyols se senten ofesos: “ Son españoles o no? ”, inquireixen. “No hi ha manera d’entendre’s. El vaixell, de popa a proa, és una immensa discussió, un parlament en deliri. Mentrestant, a popa, dins de la seva caixeta de fusta, somriu la nena morta que encara no havia après a parlar, silenciosa”.

Arriben a Veracruz un 16 d’octubre, després d’haver recordat el dia abans el president Companys, assassinat feia dos anys. Comença una nova vida. Però Artur Bladé mai s’adaptaria a Mèxic. La família va retornar a Catalunya el 1961. Bladé va morir el 1995, ara farà 20 anys.