Forat que anella l’aire

“Aquesta excel·lent Filla vostra serà la llanterna que portarà la llum divinal per saludar tot lo món generalment...” Un fragment d’Isabel de Villena que sembla escrit per a la nostra poeta. Efectivament, Laura López Granell sembla estar engalzada en l’estructura poètica que constitueix la nostra literatura, i seria reductiu considerar-la patrimoni de l’anomenada escriptura femenina, tot i que hi puguem rastrejar Clementina Arderiu, Quima Jaume, Maria-Mercè Marçal (per no esmentar les anglosaxones Sylvia Plath, Adrienne Rich o Elizabeth Bishop) i tantes altres, però també tants altres. Joan Todó -en un pròleg concís, en què assaja, adreçant-se al lector, amb enginy intel·ligent, el gènere epistolar, i en què xifra en quatre pàgines molt més del que jo sabria dir en una tesi extensa- ja assenyala, insinuant la complicitat de l’autora, que el que ell fa és “traginar només textos, aparentment sense gènere...”

Efectivament, la poètica de Laura López és universal i, gosaria dir, pansexual, lluny d’arbitris genèrics. La seva mirada és la d’una artista del mot que pertany a una espècie, i parla des de la pura humanitat, amb un verb afuat, poderós i precís; amb una lucidesa construïda a base d’experiència i pràctica d’escriptura.

Poemes sense improvisació

Tot i l’aparent facilitat i el do comunicatiu d’aquests poemes, no hi trobarem gota d’improvisació. D’altra banda, l’ofici sembla desbordat pel talent innat, com si l’autora fes evident el tòpic, allò que diu que la poeta no es fa sinó que neix. La gràcia és que Laura López Granell va néixer poeta, però, a més a més, s’ha fet, potser com una self-made-woman, una grandíssima artífex del vers. ¿Qui, sinó una escriptora de raça, podria infantar versos com “Arboro la nuesa del meu nom”, “I doler-se dolçament...”, “Un forat anella l’aire” o tot un poema com Jardí romàntic? Aquest seria tan sols un primer aspecte.

Un altre, de tants, seria la fina oïda musical, indispensable en poesia: “Vénen, van i vent. / L’era, l’hora i l’ara”. Una poètica sofisticada que no esgotaríem pas en un full. Ens fa sentir, com en la cita de Robert Frost, el cim efímer de la felicitat...