VÍCTOR OBIOLS

Flor de Catalunya en terra sarda

Flor de Catalunya  en terra sarda / FRANCESC MELCION Zoom

Com la sensació que té el francès que va al Quebec, i descobreix una llengua exuberant, que ha fet ufana en terres americanes, amb diferents empelts i fòssils de la llengua dels colons de fa tres, o sis segles, plena d'exuberàncies llustroses i particularitats idiosincràtiques, així li passa al català que va a l'Alguer, o que llegeix amb enlluernament i sorpresa la poesia que han conreat al petit port de la terra de Sardenya.

Un tresor de cap a cap, l'antologia confegida per Joan-Elies Adell. Hi descobrim un món que és, de fet, com un continent ignot, exòtic i familiar alhora, divers i ric en densitats i textures, que ens són properes i ens són estranyes. La metàfora que ha engiponat Adell -a partir del que expliquen que són els mateixos algueresos- és ben enginyosa i il·lustrativa: una illa poètica dins una illa lingüística, que és dins una illa geogràfica. "Una triple insularitat", en diu. I és que l'alguerès ha de conviure, i probablement és miraculós que hagi sobreviscut fins avui, en cohabitació amb el sard i l'italià.

Per a la comunitat lectora de poesia catalana és un privilegi i una adquisició valuosíssima poder comptar amb aquest llibre en el nostre cabal bibliogràfic. Personalment sento un goig immens per la seva factura perquè recordo que fa uns anys vaig conèixer, en el Printemps des Poètes de Luxemburg, la filla de Maria Chessa, una de les poetes antologades. Vaig inquirir per la literatura algueresa i, per sorpresa meva, duia poemes mecanografiats de la mare, i va ser amb fascinació i delit que els vaig llegir, lamentant-me en el seu moment pel cert buit editorial existent en el nostre país en aquest sentit. Una literatura per descobrir. Pensava que hauria de fer una labor gairebé detectivesca per aconseguir conèixer aquesta poesia. Sembla que els déus (o potser només Adell) em van escoltar. I ara tenim aquesta joia, que pot obrir-nos portes diverses, i proporcionar-nos molts gaudis. Perquè el ventall de tons i maneres és verament sorprenent. S'hi apleguen vint veus poètiques. L'antòleg organitza cronològicament els poetes, i la data de tall d'inici és el 1945, que és quan, després de la Segona Guerra Mundial, l'Alguer torna a mirar cap a l'interior, a repensar la identitat i, per tant, a establir ponts amb Catalunya i la llengua i cultura compartides.

Tresors de l'antologia

Com s'eixampla la panòplia poètica catalana gràcies a les troballes d'aquest estol de veus! Des d' El carreronet de Catardi, que ens porta ecos del Sol solet de Maragall, fins a la sensualitat inquieta de la cantautora Franca Masu, el ventall és extens. Espigolo diamants a l'atzar: "[...] l'home és un anell / d'una llonga cadena / de cervells / lligats / a una civilitat / de consums / i de viltats", de Rafael Sari, o bé: "I oiràs florir vivor / en l'ànim...", de Pasqual Scanu, "(...) tenuïtat universal / entra en cada cos", de Maria Chessa o bé el gran Francesc Manunta: "Oh catalanitat / de l'Alguer nostra! / La brasa és viva: / palpita encara / sota la cendra".

O l'intens Antoni Canu: "Quan los meus ossos / seran raguines amagades, / los meus cants / seran encara pels carrers?" O el tan evocador Fidel Carboni: "Tot un campionari / de vària humanitat". El combatiu Rafael Caria: "Só alguerès / ho sé / de sis segles...", el cantautor Pino Piras: "Parlant la llengua de l'Alguer / me pareix de m'acucujar / a la falda de la mare que vull bé". O Antoni Coronzu, que renova la poesia algueresa ("...tocs de campanes / que davallen estonats"). O l'erudit Guido Sari: "Quan podré posseir-te encara / sense l'angúnia que se t'enduu l'ocàs? / Quan plenament podré / endinsar-me en tu / en un pregon abraç?" O el també cantautor Antonello Colledanchise: "Sem com a ondes d'idees / més en allà de l'horitzont / se rompin contra les roques / i estrèpits i sons pareixen cançó". O el divertit i profund Antoni Arca: "De cop i volta l'antiga llengua que vingué a cavall i espasa / retorna meva. Única, primària. Brolla com riu". O l'essencial Enzo Sogos: "bàtit de cor / ígnia fulgor / carícia cura / solcat front / terra frontera / llaurada al mont".

El llibre compta amb un estudi final de Joan-Elies Adell de molta substància i erudició, fonamental. Ho deixà escrit Salvador Espriu: "...com és viu, i arrelat, i tan clar, aquest nostre parlar català de l'Alguer...".