MINÚCIES
JORDI LLOVET

Flaubert

Flaubert / WIKIPEDIA Zoom

Els últims anys de la seva vida, Gustave Flaubert va començar a celebrar, a final d’abril, la festa de sant Policarp. Tot va venir del fet que, en una ocasió, segurament quan es documentava per escriure Les temptacions de sant Antoni, Flaubert havia llegit en la Patrologia de Migne, suma de tots els escrits paleocristians, que Policarp (69-167?), bisbe que fou d’Esmirna, havia exclamat en una ocasió: “Déu meu, en quin temps m’heu fet néixer!”, paraules relatives a la incomoditat i penúries (i tiberis) dels primers cristians. Flaubert no era creient, però la dita li va fer molta gràcia i, sense saber gaires coses més d’aquest bisbe, la va adaptar com a divisa pròpia: en el seu cas, el temps en què havia nascut i viscut ja no eren els segles I o II, sinó el segle XIX, que l’autor de Madame Bovary execrava per damunt de qualsevol altre segle. Li hauria agradat viure al Segle de les Llums, possiblement -hauria dinat cada dia amb Voltaire, si hagués pogut-, o, qui ho sap, als segles de l’Imperi de Bizanci. Tot menys al segle embastardit, industrial i ensopit que va assistir a l’ascensió de la classe burgesa, la seva veritable bèstia negra.

Setmanes abans de la data ja es convocaven tots els participants, amics de l’escriptor, i celebraven la saint Policarpe en una casa o altra: s’hi menjava fins a rebentar, s’hi bevia a cor què vols, i es conversava, una pràctica ja desapareguda al món occidental. Després d’haver celebrat la que va ser l’última convocatòria de la gresca anual, Flaubert va escriure una carta a la seva neboda Caroline, en aquests termes: “Els senyors Lapierre [els amfitrions en aquesta avinentesa] m’han rebut amb honors especials perquè celebràvem la festa de sant Policarp. Lapierre s’havia disfressat de beduí, la senyora Lapierre de cabila, i el gos de la senyora Pasqua portava unes cintes agafades als pèls del musell. Una garlanda de flors envoltava el meu plat i la meva copa. De postres van servir un pastís de Savoia amb aquesta inscripció: «Visca sant Policarp!» Hem brindat amb xampany”. I en una altra carta a la mateixa neboda escrivia: “Encara estic estordit per la celebració de sant Policarp! Els Lapierre s’han superat!!! He rebut prop de trenta cartes, arribades de tots els racons del món! L’arquebisbe de Ruà, cardenals italians, el pouataires, el gremi dels enceradors de parquet, un venedor d’objectes litúrgics... tots m’han felicitat. M’han regalat un parell de mitjons de seda, un mocador de coll, un retrat (espanyol!) de sant Policarp, una dent (relíquia del sant), i encara espero una capsa de dolços de Niça!”

El segle de Flaubert no va canviar, però ell se’n va anar d’aquest món, poques setmanes després d’haver escrit aquesta carta, maleint el seu temps i desitjant haver nascut en qualsevol altre segle!