Llegim 16/03/2013

Feyerabend: filòsof, crític, anarquista

Damià Alou
3 min

Paul Feyerabend, nascut a Viena el 1924 i mort a Zuric el 1994 després d'una vida itinerant que el va portar a ensenyar a Londres, Berkeley, Berlín i Nova Zelanda, va ser físic, filòsof i anarquista. Un anarquista més metodològic que polític, que lluitava contra una ciència que s'estava convertint en un monstre lleig, antipàtic i fred que amenaçava de convertir la nostra vida en miserable. Aquesta era una de les tesis del seu llibre més famós, Contra el mètode , publicat el 1975, però que va anar revisant fins a la darrera edició, el 1993. Ja durant els estudis de secundària els seus professors el titllaren d'impertinent, una impertinència que faria extensiva posteriorment als seus col·legues universitaris. Va conèixer Ludwig Wittgenstein i va treballar amb Karl Popper, i el 1987 la revista Nature el va definir com el "Salvador Dalí dels filòsofs acadèmics, i actualment el pitjor enemic de la ciència".

Feyerabend era enemic d'un tipus determinat de ciència, i en aquest volum titulat Filosofía natural afirma que la producció científica ortodoxa cada vegada s'assembla més a un negoci i avança gràcies a l'empenta d'ànimes esclaves infelices i atemorides, cosa que es pot veure gairebé en totes les universitats del món (fins i tot a les no científiques). En vista d'això postulava una empresa en què els mitjans d'investigació científica no s'empressin per construir sistemes clars i objectius, sinó per crear un procés que fusionés home i natura en una unitat superior, on l'home no perdés la llibertat ni violentés la natura que el rodeja. La nova ciència filosòfico-mitològica que postulava ens permetria comprendre de manera intuïtiva la vida múltiple de la natura i desenvolupar plenament la nostra personalitat. No cal ser pessimista per afirmar que no és el que ha passat amb la ciència (ni amb res), i que el món és, fins a un punt pràcticament ridícul, esclau d'un fantasma anomenat "ciència econòmica", que, paradoxalment, tots adorem a contracor.

Mentre Feyerabend escrivia Contra el mètode , treballava en aquesta Filosofía natural , publicat pòstumament el 2009. El llibre tracta en cinc capítols de l'evolució de la concepció humana del món natural, des de la que expressen les pintures rupestres fins a la concepció de la relativitat d'Einstein. N'hi ha prou de mirar l'índex per veure que el que realment interessa a Feyerabend és el pensament de l'antiguitat, ja que tres quartes parts del llibre ocupen des de l'edat de la pedra fins a Parmènides, i l'altre quart d'Aristòtil a Bohr. I és que aquest llibre és, sobretot, una reivindicació del mite, la finalitat del qual és clarificar un ordre determinat mitjançant una sèrie d'històries que, per la manera en què es conten i per les seves repeticions, "revelen" les característiques d'aquest ordre. Per Feyerabend la pèrdua del pensament mític i l'inici de la filosofia natural occidental impliquen que l'home, quan s'enfronta a la natura i a ell mateix, es veu com un estrany que tracta de comprendre amb l'ajuda d'un altre estrany què acaba de descobrir: el pensament. Qui sap si aquesta ciència teòrica, que en alguns dominis no ha produït més que discursos buits i disputes estèrils, no és la responsable que ens vegem cada cop més "separats" de nosaltres mateixos (com es pot veure al recent llibre de David Eagleman Incógnito ), a la recerca de qualque relat mític que pugui posar ordre al món actual. Qui vulgui pensar en el que som i en el que podríem ser, farà bé d'ajudar-se d'aquest llibre no fàcil, però sí apassionant.

stats