Un dia de tardor del 1989, Xavier Rubert de Ventós va presentar-me, a l’Spanish Institute de Nova York, la persona de Josep Ferrater Mora, l’autor del prestigiós Diccionario de filosofía. Vam fer-la petar tots tres una bona estona i, quan vam quedar-nos sols ell i jo, la conversació ens va dur a parlar del ritual de les conferències. Ell n’havia fet a centenars, milers i tot.
Cadascú va exposar les diverses situacions en què s’havia trobat al llarg de la seva experiència acadèmica: la seva, llarga; la meva, escassa. L’un s’havia trobat un dia amb la sala deserta; l’altre s’havia posat a parlar d’un tema completament diferent del que s’havia anunciat pel fet que s’havia equivocat en agafar, a casa, les fitxes o els apunts relatius a la sessió. A l’un li agradava conferenciar, l’altre més aviat ho detestava.
Però el més extraordinari que em va explicar va ser aquella ocasió en què, en una ciutat dels Estats Units, va anar a fer una conferència la vigília del Dia d’Acció de Gràcies -quan tothom està enderiat en la preparació de la gran festa nacional- i va trobar-se només tres persones a la sala. Al darrere de tot hi havia un home molt gras que es va aixecar al cap de pocs minuts perquè devia haver-se equivocat de conferència i se’n va anar. A la primera fila hi havia dos homes més, idèntics, que, com era presumible, eren germans bessons. D’aquests dos, l’un es va adormir de seguida. L’altre, per contra, va estar molt atent tota l’estona que Ferrater Mora va parlar, cosa que el conferenciant va agrair de debò: com a les classes universitàries, n’hi ha prou que us escolti un de sol per tenir esma per parlar, i aquell mirava fix el parlador, sense bellugar-se gens, amb els ulls molt oberts i una atenció desmesurada. Però es va esdevenir que, al final de la xerrada, aquest home, deixant el germà adormit a la cadira, va acostar-se a Ferrater i va preguntar-li amb una veu estrafeta: “¿Em podria fer un resum per escrit del que ha dit? Sóc completament sord”. Ja veieu quines coses poden arribar a passar quan un home té la temeritat de parlar en públic.
