Llegim 03/05/2014

Ferides i perversions

Pere Antoni Pons
3 min

Camille Preaker, una periodista en la trentena que treballa per al quart diari de la ciutat de Chicago, és enviada a Wind Gap, un petit poble de Missouri, per cobrir la notícia de l’assassinat de dues preadolescents. L’encàrrec professional té una dimensió personal, també. Wind Gap és el poble natal de Camille, i fa més d’una dècada que no hi posa els peus. Tornar-hi, per tant, significa retrobar-se amb un passat -família, companys, escenaris- ple de traumes no superats, que encara la turmenten. Aquest és el punt de partida argumental de Ferides obertes, la primera novel·la (apareguda originàriament l’any 2006) de l’excrítica de cinema i televisió Gillian Flynn.

Flynn és coneguda sobretot per ser l’autora de Perduda (2012), una novel·la tan tèrbola com entretinguda i intel·ligent. Hi explorava la desintegració -demencial, entre maquiavèl·lica i hitchcockiana- d’un matrimoni. Va ser un gran èxit de crítica i públic, i ara David Fincher n’ha filmat l’adaptació cinematogràfica, pendent d’estrena. Tots dos títols han estat publicats en català per RBA / La Magrana, en bones traduccions de Ferran Ràfols Gesa.

Tot i que pugui semblar que ens trobem davant d’un thriller purament d’intriga policíaca, amb un cas misteriós i una investigació que pretén resoldre’l, Ferides obertes a poc a poc es va revelant com una cosa més obscura i inquietant. Més perversa, fins i tot. La manera com Flynn va enriquint i recargolant una trama clàssicament policíaca amb uns elements més propis del thriller de terror -a les nenes mortes els han arrabassat totes les dents, la Camille té el cos sencer marcat per les autolesions infligides al llarg dels anys i viu sota l’influx d’una germana morta, un dels sospitosos és una enigmàtica dama de blanc…- demostra que la novel·la és obra d’una narradora brillant i atrevida. L’autora té un coneixement absolut dels codis del gènere -aquí, tot i tothom és pitjor i més perillós del que sembla-, controla a plaer els materials que fa servir -tensions, distensions, girs en la trama, cops d’efecte- i té unes fenomenals ganes de pertorbar el lector. Entre el to baix versemblant de la intriga realista i la perversitat poc creïble, malsana i passada de voltes de les històries de terror, Flynn opta sempre per la segona. I sempre aconsegueix resultar endimoniadament convincent.

“Rics de tota la vida i escòria”

Quan rep l’encàrrec de cobrir la notícia, la Camille Preaker explica sobre el seu poble: “Hi viuen unes dues mil persones. Rics de tota la vida i escòria”. El seu editor li pregunta: “I tu què ets?” Ella li respon: “Escòria. D’una família rica de tota la vida”. El retrat de Wind Gap i la seva gent és un dels punts forts de la novel·la: és un món petit i claustrofòbic, provincianament convencional i benestant i, alhora, primitiu i degradat, on cadascú cova els seus ressentiments i les seves frustracions particulars, i on la protagonista no és benvinguda. L’hostilitat i l’ambient malaltís que la Camille troba al poble, en tot cas, no és res comparat amb el que troba a casa: una mare gens amorosa i molt neuròtica, una germanastra salvatge i imprevisible, un padrastre calçasses… La relació de la Camille amb la mare i amb la germanastra és el nucli dur de la novel·la, i Flynn esprem al màxim el seu potencial torturat, ple de ressonàncies gòtiques.

Com que la narradora és la mateixa protagonista, el to general de la història és desesperat, urgent, obsessiu. Hi ha fils argumentals que queden penjant, és cert, i alguns personatges estan desdibuixats i els crims es resolen amb un doble salt mortal d’allò més escabrós. Però Ferides obertes és, en conjunt, una novel·la que es llegeix molt bé. Hipnòticament trastornada i cruel.

stats