MINÚCIES
JORDI LLOVET

Felip d’Edimburg

Felip  d’Edimburg / FIRMA FOTO Zoom

El marit -tan etern com ella mateixa- de la reina d’Anglaterra és conegut per les seves pífies cada vegada que obre la boca. Hi ha gent que sempre ha pensat que no es tracta de pífies, sinó del sentit de l’humor britànic portat fins a l’últim extrem, és a dir, fins a l’extrem que li permet la seva semireial persona. No tothom es pot esbravar com li sembli bé en cada moment, però ell sí que pot fer-ho: no està obligat a fer servir un llenguatge “políticament correcte”, justament perquè no és un polític. Com que totes les monarquies tradicionals europees deriven de l’estatus teològic dels emperadors de Roma, llavors és normal, i s’agraeix de debò, que aquests personatges deixin anar, quan volen, expressions que ningú més no podria pronunciar.

L’any 1947 li va preguntar a un treballador dels ferrocarrils britànics sobre les seves possibilitats d’ascens. El ferroviari va respondre: “Primer s’hauria de morir el meu cap”. I Felip va reblar: “És just el que em passa a mi!” L’any 1986 va anar a la Xina i es va reunir amb una colla d’estudiantes anglesos. Els va engegar: “No es quedin gaire temps més a la Xina, perquè acabaran amb els ulls esbiaixats”. En una recepció al palau de Buckingham, el marit de la reina va comentar: “Quan algú li obre la porta del cotxe a una dona, o té un cotxe nou o té una dona nova”. Un dia que van coincidir amb el president Obama, aquest li va dir que s’havia entrevistat, aquell mateix matí, amb el primer ministre Gordon Brown i amb el president de Rússia, Dmitri Medvédev. Va dir Felip: “I ha estat capaç de distingir-los?” En una altra ocasió, va caure de ple en el mal gust: un líder del Partit Laborista Escocès duia una corbata amb l’estampat de quadres propi del país. Felip d’Edimburg es va girar cap a una ministra del govern conservador que hi havia al costat i li va preguntar: “¿Vostè també porta les calces amb aquest estampat?” Per a vergonya de Felip, la dona va respondre: “Sigui com vulgui, no les hi penso ensenyar”.

Una psicòloga britànica, Dorothy Rowe, va explicar que aquesta llei de comentaris eren típics de persones amb violència reprimida. Freud ho explicava molt més bé: l’humor és una forma enginyosa de fer-nos escàpols a la realitat i a la duresa de la vida quotidiana. Vegeu el seu llibre L’acudit i la seva relació amb l’inconscient.