L’ESCUMA DE LES LLETRES
Llegim 26/03/2016

Felip VI com Lola Flores

i
Lluís A. Baulenas
2 min

El Congrés Internacional de la Llengua Espanyola celebrat a Puerto Rico va acabar el dia de Sant Josep. Ens ha deixat una sèrie d’anècdotes molt interessants. La setmana passada comentàvem les paraules d’Eduardo Mendoza en el sentit que la majoria dels llibres que es feien actualment eren un nyap. Són molt millors, però, les anècdotes relacionades amb el rei d’Espanya. La primera, just arribar. La televisió pública en retolava el tractament escrivint “ magestad ” en comptes del preceptiu majestad. El català i el castellà, en l’ús ortogràfic de g/j davant de la vocal e és molt semblant. En català hi ha menys excepcions, per això hi ha moltes paraules que en la nostra llengua van amb g i en castellà amb j. Per al castellà és un maldecap molt fàcil de resoldre, tal com preconitzava Juan Ramón Jiménez: tot amb j i s’ha acabat. Perquè, a més, el castellà té la relíquia dels mots escrits encara amb x, però que es pronuncien amb j. Tal com recordava Fernando Lázaro Carreter en el seu recull imprescindible El dardo en la palabra, és esnobisme o ignorància que un castellanoparlant pronunciï México o Texas amb ics. És un fòssil gràfic i cal pronunciar-lo amb j, tal com s’ha de fer amb els Ximénez, Giménez, Jiménez, els tres pronunciats igualment amb j castellana.

JO VULL SER REI

L’altra anècdota té a veure amb les paraules del rei d’Espanya, quan va dir que estava tan i tan content de “ volver a Estados Unidos ”. N’hi ha per trencar-se de riure. Puerto Rico, estrictament, no són els Estats Units. Però deixant de banda el sentiment més o menys gran de separar-se’n del tot per part d’un bon percentatge de porto-riquenys, el rei semblava ignorar el primer punt estatutari dels congressos de la llengua espanyola, que diu que se celebraran cada tres anys en un país de llengua hispana. La falta d’empatia, o la prepotència, de la casa reial espanyola va ser, doncs, en aquest cas, brutal. A part d’ofensiva. Em va recordar una anècdota de Lola Flores relacionada amb el pregó d’unes festes en un poble andalús. La Faraona anava parlant i la gent l’anava xiulant, fins que es va enfadar i va preguntar què passava. Senzillament, no sabia en quin poble era i cada vegada que n’esmentava el nom s’equivocava. Ser rei té això, que, segons com, et comportes com una folklòrica.

stats