PERE ANTONI PONS

Si Federer fos escriptor seria Foster Wallace

En cuerpo y en lo otro recopila materials periodístics, literaris o purament fetitxistes de David Foster Wallace (1962-2008). Per als familiaritzats amb l'obra de l'escriptor nord-americà, servirà per constatar un cop més el seu talent inaudit i multiforme. Per als que no n'hagin llegit mai res, els farà de porta d'accés al seu virtuosisme narratiu i a la seva particular mescla de sensibilitat desbordant i intel·ligència analítica. La traducció de Javier Calvo s'intueix esplèndida.

Una de les millors peces del llibre és el reportatge-retrat sobre Roger Federer. Hi relata "la experiencia de presenciar el juego de Federer " en la final de Wimbledon que el suís va disputar amb Rafael Nadal el 2006. Foster Wallace hi fa un desplegament prodigiós de recursos. Amb una mirada alhora poètica i científica, analitza comparativament els dos jugadors, fa un repàs de l'evolució de l'esport, es recrea en l'estupor meravellat de veure en directe un cos humà eficaç com una màquina i gràcil com un animal… " Lo que pasa con Federer es que es Mozart y Metallica al mismo tiempo ". El mateix es pot dir de David Foster Wallace, amb la seva prosa musculosa i alada i amb la seva capacitat per convertir el tennis d'alta competició en un tema propici per a l'especulació estètica i espiritual.

Democracia y comercio en el Open de Estados Unidos té com a nucli dramàtic un partit entre Pete Sampras i Mark Philippoussis. El reportatge és sobretot interessant perquè, si bé l'escriptor hi exerceix de reporter postmodern -espurnejant d'ironia, detallista microscòpic, interessat per l'actualitat més caduca-, també hi adopta un to i una actitud de cronista èpic. Com que els jugadors són d'ascendència grega, tracta l'enfrontament com una " guerra del Peloponeso posmoderna ", farceix el text de vibrants referències hel·lèniques i descriu " la tremenda belleza sobrenatural " del joc de Sampras...

Originalitat i lucidesa

També són de lectura imprescindible els assaigs titulats Futuros narrativos y los autores notoriamente jóvenes i La (por así llamarla) enorme influencia de 'Terminator 2' . El primer, escrit a finals del 1987, és una reflexió sobre l'aleshores nova generació de narradors nord-americans, encapçalada per la tropa del Brat Pack (Bret Easton Ellis, Jay McInerney…). Foster Wallace hi lamenta que molts autors caiguin per sistema " en uno o más de los espantosos tres campos siguientes ": " Nihilismo de Grandes Almacenes ", " Realismo Catatónico, alias Ultraminimalismo, alias Carver del Malo ", y " Hermetismo de Taller ". I ho complementa amb l'explicació de tres fenòmens que han marcat la nova generació, que també és la seva: la televisió, els programes d'escriptura creativa i " una revolución en la forma en que la gente culta entiende la función y las posibilidades de la narrativa seria ". El segon assaig és sobre "el Porno de efectos especiales " en què Hollywood, diu, s'ha especialitzat. Són textos crepitants d'originalitat i de lucidesa.

Foster Wallace és un lector perspicaç, sever amb gràcia, entusiasta amb rigor. Queda clar en les ressenyes a L'amant de Wittgenstein , de David Markson, en els poemes de Zbigniew Herbert i en una biografia de Borges. Molt destacable és la ressenya indexada que dedica a una antologia de poemes en prosa: desenfadada, brillant. El volum inclou les llistes de paraules curioses que l'autor col·leccionava. Només aporten aquell suplement de raresa sofisticada que sembla requerir la literatura postmoderna. No podria ser més sobrer. Les seves obres no necessiten apèndixs rutilants, de la mateixa manera que Usain Bolt no necessita les cames de fibra de carboni d'Oscar Pistorius.