EL LLIBRE DE LA SETMANA

Faula moral peruana

A les eleccions generals de l’any 1990, al Perú, el ja celebèrrim novel·lista Mario Vargas Llosa (Arequipa, 1936) s’enfrontava a Alberto Fujimori, un enginyer agrònom d’ascendència asiàtica. Contra el que feien creure les primeres enquestes, Fujimori va acabar sortint-se’n: va vèncer-lo en segona volta amb el 60% dels vots. Vargas Llosa, que tenia el suport dels partits tradicionals de centre i de dreta, va viure aquesta derrota com una humiliació, sent com és un home que no està avesat a fracassar en cap dels seus propòsits biogràfics.

Un quart de segle després d’aquells fets, l’escriptor -quan ja era premi Nobel- va ordir la trama d’un relat ambientat a la Lima sota l’imperi de Fujimori. Si llavors els moviments Sendero Luminoso i Túpac Amaru projectaven la sanguinària amenaça del terrorisme sobre la societat peruana, el fujimorisme hi responia amb mà dura i les dubtoses arts politicopolicials de Vladimiro Montesinos, àlies el Doctor, l’home que manejava tots els fils de la guerra bruta del règim contra l’oposició. És evident que Montesinos va col·laborar sinistrament en la desfeta de Vargas Llosa, i per això resulta natural que l’autor de La ciudad y los perros (1963) el faça aparèixer en la seua última narració transparentat rere el seu pseudònim més conegut.

Una novel·la molt ben construïda

Cinco esquinas, ara ja ho podem revelar, és de fet una curiosa història de moralitat ambigua a l’entorn d’un afer periodístic en aquells anys de plom. Enrique Cárdenas, un respectat empresari de la capital, és víctima d’un xantatge. Rolando Garro, director de la revista Destapes (una miserable capçalera del periodisme groc local), vol que l’empresari hi invertisca per afavorir la respectabilitat de la publicació, amenaçant-lo amb unes compromeses fotografies de la participació de Cárdenas en una tèrbola orgia. Com que aquest s’hi nega, Destapes revela les imatges en qüestió, amb tot luxe de detalls, descobrint la part més fosca de Cárdenas: “ Magnate colato haciendo chucherías ” (és a dir, traduint del peruà, “Magnat nu [enganxat] fent porcades”).

Paral·lelament, la dona de l’empresari, Marisa, té un afer lèsbic amb la seua millor amiga. Una escena intensament eròtica entre elles obre precisament el relat. Amb la paciència dels vells rellotgers, Vargas Llosa va organitzant la seua novel·la. Sap on va cada peça i pot ser tan magistral com calga. Naturalment, els qui han cavalcat dracs, si ara els sorprenem a cavall d’un vulgar pura sang ens semblen menys audaços, però en realitat això és injust. No podem, cada vegada que Vargas no escriu un llibre com Conversación en la catedral (1969), acusar-lo de falta d’ambició, de viure de rendes. En volums com el citat, el peruà volia rivalitzar amb Déu -segons confessió pròpia-. En un combat així, s’abandona el camp de batalla exhaust, molt debilitat, totalment desproveït de forces. I, en definitiva, quantes obres mestres admet una vida d’escriptura, per llarga que siga?

És per això que s’ha de jutjar Cinco esquinas sense comparar. És una novel·la molt ben construïda, amb un domini del llenguatge notable, atent al motle clàssic (estil indirecte lliure, escenes paral·leles) que Vargas va aprendre fa molts anys de Gustave Flaubert, el gran mestre de tots els contadors d’històries. Una cosa diferent és quin és el sentit d’aquesta faula. Els protagonistes de classe alta se’n surten molt bé, de tots els tràngols; els de classe baixa només hi tenen dues vies: la mort (o el seu equivalent, la reclusió perpètua) o la redempció. Aquesta segona via és la que escull Julieta Leguizamón, la successora de Garro en Destapes. Traint el Doctor, desemmascarant la seua xarxa de corrupció, blanqueja una vida professional abjecta, demostrant potser que un periodista de raça (ni que siga un periodista groc) sempre acaba ensenyant l’esperó.

Diu Iñaki Uriarte, al seu diari: “Vargas Llosa podria haver-se dedicat a qualsevol altra cosa i sempre hauria arribat molt amunt”. L’afirmació és ben exacta, però si haguera guanyat les eleccions del 1990 potser hi hauria hagut un polític mediocre més i s’hauria perdut un bon escriptor.