PERE ANTONI PONS

Fantasia ornitològica (sense ocells)

els ocells víctor garcía tur empúries premi marian vayreda 320 pàg. / 18,50 €

Els ocells,de Víctor García Tur, està inspirada en la pel·lícula de Hitchcock. / UNIVERSAL Zoom

Qui arriba amb cotxe fins a Bodega Bay, el petit poble del nord de Califòrnia on Alfred Hitchcock va ambientar i va filmar la pel·lícula Els ocells, té una sensació curiosament contradictòria, entre agorafòbica (quan va avançant per la llarga i ondulant carretera que voreja l’immens oceà Pacífic) i claustrofòbica (quan per fi arriba al poble i sent l’ofec d’estar en un indret tan petit i aïllat). Aquesta barreja de fòbies antagòniques també treu el cap, més indefinida, en la primera novel·la de Víctor García Tur (Barcelona, 1981), també titulada Els ocells i guardonada amb el premi Marian Vayreda 2015. Com és de suposar, les coincidències de la novel·la de García Tur amb l’obra mestra hitchcockiana no s’acaben en el títol. Hi ha punts en comú -o divergències especulars- tant en l’argument com en la galeria de personatges i en l’atmosfera general del relat. García Tur té el mèrit, en tot cas, d’haver sabut treballar a partir dels materials de Hitchcock sense perdre’ls de vista però sense ser-ne deutor. Són un referent, no una crossa.

La semblança -més ben dit: el paral·lelisme discordant- més òbvia és el punt de partida argumental. Mentre que en la pel·lícula de Hitchcock es produïa un canvi brusc en el comportament dels ocells de la zona, que de sobte i sense explicació ni motiu embogien i començaven a atacar en massa (i a assassinar) les persones del poble, en la novel·la de García Tur els ocells no tan sols no són perillosos i omnipresents, sinó que, literalment, desapareixen. Una de les protagonistes, Virgínia Urpí, una ornitòloga que vigila i estudia una reserva de voltors a la comarca (fictícia) de les Moles, un territori “recòndit”, “agrest” i “primitiu”, pren consciència del fenomen i es proposa aclarir-lo.

Entre psicològic i quotidià

Narrativament, dóna més joc el pretext mai no justificat -el MacGuffin, en argot hitchcockià- de la pel·lícula que el de la novel·la, perquè permet generar una acció més trepidant, muntar més escenes de tensió i explotar més a fons la càrrega simbòlica de la situació. García Tur, però, sap portar els efectes del seu MacGuffin cap a un terreny entre psicològic i quotidià, i fer-ho servir per retratar amb gràcia el caràcter d’una comunitat marcada per alguna llegenda ancestral, per les batalletes d’estar per casa, pels secrets intranquil·litzadors i per les manies de molts dels seus habitants. En molts moments, la novel·la està més a prop de l’estranyesa d’un David Lynch que del terror de Hitchcock.

Una altra herència hitchcockiana és el pes preponderant dels personatges femenins. A Els ocells de García Tur, a més de la racional i complicada Virgínia, hi ha la urbanita Dafne, que s’instal·la uns dies al poble per completar la traducció d’un llibre, i la típica adolescent rebel, la Judit, que es relaciona amb els seus veïns d’una manera despitada i justiciera. Significativament, totes tres passen per una crisi personal intensa: relacions sentimentals fallides, desorientació vital, un brot de misantropia... Dues d’elles estan marcades, a més, per les seves mares absents: recordem que la presència de la mare del protagonista, en l’obra de Hitchcock, és gairebé tan desestabilitzadora com els atacs de les aus. Esbós de faula ecologista que renuncia a ser-ho, retrat d’una comunitat singular i intriga amb una pinzellada de ciència-ficció, Els ocells de Víctor García Tur té el defecte -a estones- de no tenir prou clar el que vol ser, però té el mèrit de ser atrevida i el valor d’haver estat escrita amb astúcia literària i amb sentit de l’humor.