MINÚCIES
JORDI LLOVET

Fages de Climent

Fages de Climent / ARXIU CARLES FAGES DE CLIMENT Zoom

Com que un servidor, per la gràcia del destí, és nét de pagesos de Castelló d’Empúries, coneix força anècdotes de la vida i l’obra de Carles Fages de Climent, poeta de la més gran categoria dins el corpus literari de les literatures locals. Fages, que era un terratinent ric per part de pares i també per llei de maridatge, es va dedicar tota la vida, tal com aconsellaven els romans, a l’oci benestant, sense molestar ningú, vivint d’aquella mena de rendes territorials que, a Catalunya, han permès viure en general a només tres generacions, quatre a tot estirar.

Fages vivia en un casal que imposa, a prop de la Llotja de Castelló. Instal·lat en dependències de gran nobilitat, allà o a qualsevol altra de les cases que posseïa a les comarques de Girona, passava les hores escrivint uns epigrames que, al cap de molts anys, van ser parcialment editats per notables estudiosos de la seva obra dispersa i ocasional.

Les dones de casa, en especial l’àvia i la seva jove, una tieta d’un quart de tona, com ja vaig explicar en un altre context, anaven a missa com tots els fidels del poble i, també com tots, no es passaven l’assemblea seguint la litúrgia, sinó dient-se a cau d’orella “l’últim epigrama d’en Fages”: restes de la gran literatura oral i símptomes de la crisi de la religió!

La tia, en especial, memoritzava els epigrames i, en arribar al mas, els transcrivia en una llibreta ad hoc. Com que n’hi havia de picants, els néts de la casa no hi teníem accés; però un servidor, que era un dels exemples més purs de maldat infantil que mai hagi existit, acabava trobant la llibreta gairebé sempre. Com van fer els vilatans de Castelló, jo també he tingut memòria permanent d’aquells aplecs de dos o quatre versos. Mai vaig aprendre’m de cor el seu més gran poema, estampat a tots els masos de l’Alt Empordà, El Crist de la tramuntana ; per contra, tinc presents els epigrames més picants. A un veí que degué tenir problemes d’incapacitat li va dir: “La titola d’en Nouviles / és una lot sense piles”. A un altre, a qui havia arrendat una propietat a canvi d’un delme, i que ni pagava ni se n’anava, li va etzibar: “T’arrendo cases i camps / et deixo gallines i oques, / i no em dónes mai cap ou. / I dos que tinc, me’ls toques.” Com que un senyor rector del poble es va amistançar amb una ballarina que li feia, diguem-ne, de majordoma, en morir tots dos en poc temps de diferència i ser enterrats a no gaire distància, Fages va proposar això (llegiu amb fonètica de l’Alt Empordà): “Aquí jeu una ballarina, / més avall, un sacerdot. / Ell, ensenyava la doctrina; / ella, ho ensenyava tot.” ¡Glòria de l’humor empordanès; beneficis de la ventada!