HE LLEGIT NO SÉ ON

Exili i retorn al propi cos

Exili i retorn  al propi cos / BRIGITTE LACOMBE Zoom

Les vagines, les violacions, l’horror i la caiguda del mur

Tenim un cos. Som un cos, de fet. Però, tot i la impossibilitat real de fer-ho, massa sovint ens en distanciem. “He estat exiliada del meu cos”, confessa la dramaturga i activista Eve Ensler (Nova York, 1953). Diu que durant anys va veure el seu cos com una càrrega. Com una cosa de la qual, per desgràcia, havia d’ocupar-se. Que el seu pare abusés sexualment d’ella no la va ajudar a connectar-hi. Que la seva mare fos la bellesa feta persona, tampoc: l’Eve menyspreava el seu cos perquè no era el de la dona que l’havia parit, intimidador de tan perfecte.

“Com que no tenia punt de referència per al meu cos, vaig començar a preguntar a altres dones pels seus cossos, en concret per les seves vagines”. Després d’entrevistar més de dues-centes dones, va escriure Els monòlegs de la vagina, una obra que s’ha traduït a 48 idiomes, s’ha representat a mig planeta i l’han interpretat actrius com Whoopi Woldberg, Calista Flockhart, Winona Ryder, Glenn Close o Jane Fonda. Fent campanya contra la violència de gènere, la dramaturga va visitar més de seixanta països i va anar coneixent altres dones que també havien experimentat el patiment, dones que també s’havien exiliat dels propis cossos. Més endavant va viatjar al Congo, on va escoltar “històries que feien empal·lidir les altres històries”. Aquí l’horror es va elevar al quadrat o al cub: centenars de milers de vagines destrossades, de nenes i dones abusades i torturades. Dones violades davant dels seus marits. Homes forçats a violar les seves filles i germanes. “Quan vaig arribar al Congo ja havia estat testimoni de l’epidèmia de violència cap a les dones que assola el planeta -explica Eve Ensler-, però va ser allà on vaig sentir la fi del cos, la fi de la humanitat, la fi del món”.

I aleshores li van diagnosticar un càncer. D’úter, ves quina ironia. El cos d’Eve Ensler va deixar de ser una abstracció. “El càncer, una malaltia de cèl·lules que es divideixen de forma patològica, va fer caure els murs de la separació i em va dipositar en el meu cos, de la mateixa manera que el Congo m’havia situat en el cos del món”. Ja no hi havia distàncies: ni entre ella i el cos que l’acull, ni entre el seu dolor i el dolor de la Terra.

La bondat com a salvació i l’afecte com a escapatòria

“L’única salvació és la bondat. L’unica escapatòria, l’afecte”. Ho afirma una Eve Ensler disposada a convertir el dolor en poder, el victimisme en foc, l’autocompassió en acció. El càncer la va arrossegar fins al límit dels límits, i li va fer descobrir el que ella anomena “el segon alè”: una segona vida en què no té por de res perquè ja ho ha temut tot. Una vida amb més lucidesa, més amor, més empatia. “Si vols superar la teva malaltia, acosta’t a algú que estigui malalt -diu-. Si vols oblidar que tens gana, alimenta un amic”. Una vida en què predica i practica aquest consell zen: “Viu com si ja estiguessis mort”.

Escenes hospitalàries d’un viatge cap al fons de si mateixa

Tot això ho explica Eve Ensler en el llibre De pronto, mi cuerpo, publicat en castellà per Capitán Swing. Un volum fet d’escenes autobiogràfiques que l’autora anomena escanogrames i que ella mateixa interpretarà al teatre la primavera del 2016, a la Universitat de Harvard. El llibre recorre més de mig segle d’existència i set mesos d’hospitals. El camí cap a la curació és a la vegada el retorn de l’exili: Ensler aprèn, potser per primer cop, a habitar el seu cos.

Trobo oportuna la següent observació de John Donne, esmentada per Jaime Gil de Biedma en un poema: “Els misteris de l’amor són de l’ànima, però el cos és el llibre en què es llegeixen”.