ENRIC SÒRIA

Exercicis després d'un viatge

Jaume Benavente és un escriptor ja veterà, autor d'una quinzena de llibres entre notes de viatge, relats i novel·les, que solen estar ambientades en entorns portuguesos o holandesos. Dietari de Porto (Perifèric, 2013) participa plenament d'aquest espai atlàntic. Cal dir que el volum no és en realitat un dietari, sinó unes memòries de viatge. Llegint-lo, no seguim les anotacions diàries del viatger durant el seu periple per la ciutat desconeguda, sinó l'elaboració posterior que en fa l'autor, un cop conclòs el recorregut, a partir de les notes preses durant la seva estada a la ciutat i de la lenta sedimentació del record en l'escriptura. A més, per tancar el llibre, Benavente inclou un seguit de petits relats inspirats per Porto, on podem reconèixer en alguns dels seus personatges elaborades amplificacions de les figures que l'autor ha observat, i sobre les quals de vegades ha divagat, en el transcurs de les seues deambulacions. Això converteix el quadern de viatge en el desencadenant dels relats, i també en un material ofert al públic perquè observe com i a partir de què s'han construït. El rèdit d'aquest exercici no és tant el de difuminar les fronteres entre realitat i ficció com el de posar a la vista els canals subterranis que comuniquen -i potser minen- aquestes fronteres.

El viatger s'endinsa en Porto a la recerca de la llum d'una ciutat entrevista de lluny, de petit, quan marxava al Brasil, i del rastre dels personatges d'una seua novel·la. Rastrejar el passat d'un record esvaït i el d'una ficció són treballs paral·lels. La literatura de Teixeira de Pascoaes i de Miguel Torga l'ajuda en aquestes perquisicions. La voluntat d'aquesta recerca és sistemàtica -barri a barri, un motiu rere l'altre-, però l'exploració es deixa vèncer de seguida cap a la divagació, la trobada casual, la melancolia deixatada i la lírica astènica del passejant solitari i desficiós: el flâneur irredempt. Així, al llarg del llibre ens assabentem que la ciutat ha decaigut en els últims anys, que hi ha elegants edificis neoclàssics i cafès d'altres temps, que a l'autor no li agrada ni el barroc ni el xivarri, que la sinagoga de Porto sembla una sala d'espera d'hospital sense malalts i que des de la finestra d'una casa massa estropellada un vell asmàtic contempla el buit amb rara impavidesa. El riu és omnipresent. L'escriptura es deixa contagiar d'aquest humor errabund i més d'un punt artificiós. En aquesta cartografia emocional, tot es deixa caure amb suavitat, sense èmfasi i quasi sense relleu, amb una buscada negligència que en algun moment voreja la falta de forma i que pot incórrer en el descuit de la reiteració, la involuntària rima interna (unes taules amb força moviment on nois i noies xerren animadament, entre altres perles) o l'absència absoluta de pols, com en una variant desansiada i amable del grau zero de l'escriptura de què parlava el semiòleg Roland Barthes. Les nombroses errates de l'edició reforcen la impressió de desmanegament atzarós, d'una excessiva concessió a la gratuïtat, però aquest defecte no és atribuïble a l'autor, sinó que ell n'és la víctima.

La de Dietari de Porto és una literatura còmoda, sense plasticitat ni remolí, on és fàcil deixar-se endur quan l'espectre de la banalitat ha deixat d'inquietar-nos. En la trama dels relats que tanquen el llibre, en canvi, sura l'espant de la tragèdia com una amarga música de fons, però l'escriptura continua sent la mateixa, sense arestes, elusiva, quasi amorfa i tan blana que sembla indiferent, com una vinyeta exsangüe esbossada a l'atzar, de pas, massa de pressa, sobre el riu de la vida.

Més continguts de llegim