JORDI NOPCA

“Estàs detingut!”: el triomf de les dones policia

Han passat més de vuit dècades entre la primera aparició de la vella i sagaç Miss Marple i la contundent i torturada Amaia Salazar

ALICIA GIMÉNEZ BARTLETT  HA GUANYAT L’ÚLTIM PREMI CARVALHO   ANNE PERRY, NOVEL·LISTA BRITÀNICA   YRSA SIGURDAR-DÓTIR, AUTORA ISLANDESA / PERE TORDERA PERE VIRGILI PENGUIN RANDOM HOUSE Zoom

Han passat més de vuit dècades entre la primera aparició de la vella i sagaç Miss Marple i la contundent i torturada Amaia Salazar. Marple, creació d’Agatha Christie -encara ara l’autora més venuda de novel·la negra de la història, amb més de 500 milions d’exemplars-, va protagonitzar dotze novel·les i vint narracions de l’autora anglesa, la primera de les quals va ser Assassinat a la rectoria (1930): era una investigadora privada amateur però d’una efectivitat esborronadora. Amaia Salazar, protagonista de la Trilogia del Baztan de Dolores Redondo, és inspectora de la policia foral de Navarra i investiga assassinats que entronquen amb el passat mitològic de la zona on va créixer.

“Christie és la pionera de les autores que trien una dona que resol crims”, diu Paco Camarasa, comissari del festival BCNegra, que arriba a la 10a edició amb la presència més destacada d’escriptores que es dediquen al gènere. “Sense la gran dama del crim de la dècada dels 30, la tradició d’investigadores i, més endavant, de policies seria diferent”, admet. Entre els caps de cartells de l’edició 2015 hi ha Anne Perry, Sue Grafton i Alicia Giménez Bartlett, que ha guanyat el premi Pepe Carvalho gràcies a les nou novel·les i un llibre de narracions que acaba de sortir del forn, Crímenes que no olvidaré (Destino), protagonitzats per la inspectora de policia Petra Delicado i el subinspector Fermín Garzón. “Giménez Bartlett és una de les primeres autores europees que trien una dona com a policia -diu Camarasa-. Per què ho fa? Jo crec que una de les raons és perquè no li recorda la policia franquista. No hi havia la possibilitat de trobar-se amb torturadores ni repressores entre la policia franquista perquè la dona policia no existia”.

Petra Delicado

Una inspectora “tan violenta com la resta de la societat”

“Els policies tenien molt mala premsa, a Espanya, i en canvi la imatge d’una dona era meravellosa, angelical -explica l’autora amb un punt de sorna-. La meva Petra és bèstia, no té cap problema a barallar-se, i això se m’ha qüestionat. Les dones hem hagut d’empassar molta quina i hem desenvolupat la violència cap endins (alcoholisme, suïcidis...). Als meus llibres reivindico que tinguem una vena tan violenta com la resta de la societat”. Giménez Bartlett inverteix el rol més habitual en el gènere negre: “Tradicionalment hi ha hagut molt de masclisme. Per això Petra Delicado mana a Fermín Garzón. Reivindico el protagonisme de les dones, que portin la veu cantant en les narracions. Sóc feminista, evidentment: l’alternativa és ser... gilipollas ”.

Kinsey Millhone

La detectiu privada de l’“alfabet del crim” de Sue Grafton

“La revolució femenina va arribar abans als Estats Units que a Europa, també en el camp de la novel·la negra”, resumeix Paco Camarasa abans de citar la importància de Patricia Highsmith i Margaret Millar, precedents de Sarah Paretsky i Sue Grafton. De les quatre, només Grafton té com a protagonista -a la sèrie Alfabet del crim - una dona, la detectiu privada Kinsey Millhone. La saga arriba al 23è lliurament amb W de Whisky (Tusquets), que l’autora presentarà divendres, 6 de febrer, a la sala Barts. “Fins a Kinsey Millhone, estàvem acostumats a detectius durs -continua Camarasa-. La Kinsey aporta el punt de vista de la quotidianitat d’una dona: és la primera que quan arriba a un hotel busca un lloc on es pugui comprar unes calces”.

La tradició europea

De Laura Grimaldi a Anne Perry, passant per Fred Vargas

A Itàlia van tenir Laura Grimaldi, autora d’ El miedo (1993), i encara està en actiu Laura Mancinelli, que va dedicar una trilogia al capità Flores, publicada en italià entre el 1997 i el 1999 i en català i castellà a Días Contados. A França compten amb Fred Vargas, de la qual també es pot llegir algun dels casos del comissari Adamsberg gràcies a Amsterdam, com ara Un lloc incert (2009) i L’home dels cercles blaus (2011). A Alemanya tenen la irreverent Ingrid Noll, que tot i haver estat traduïda a 20 llengües aquí té poca visibilitat (en català se’n va publicar El gall mort a Columna el 1998, i en castellà se n’ocupava Circe fins fa poc). Al Regne Unit hi ha un triumvirat potent. P.D. James, morta el novembre passat als 94 anys i coneguda sobretot per les novel·les sobre el detectiu-poeta Adam Dalgliesh, però que va escollir la investigadora Cordelia Gray com a protagonista en dos llibres, un dels quals era No és feina de dones (Proa, 1995). També Ruth Rendell, amb 24 novel·les sobre l’inspector Wexford. I, finalment, Anne Perry, que ambienta les seves seixanta novel·les al Londres victorià, sempre amb protagonistes masculins.

Les autores nòrdiques

Camilla Läckberg, un mite “excessivament costumista”

En l’última dècada han arribat moltes autores nòrdiques. De Noruega, Karin Fossum i Anne Holt, que va escollir la Hanne, una policia lesbiana, com a protagonista per a la sèrie de novel·les que va començar amb La diosa ciega (Roca, 2009). De Suècia, Mari Jungstedt, Asa Larsson i Camilla Läckberg. “Un dels trets significatius del gènere negre és l’essencialitat, i les novel·les del tàndem Erika Falck i Patrik Hëdstrom fluctuen entre la negror i el costumisme -diu Anna Maria Villalonga, estudiosa del gènere ( A l’ombra del crim, Editorial Alrevés, 2011), antòloga ( Elles també maten, Llibres del Delicte, 2013) i autora ( La dona de gris, Llibres del Delicte, 2014)-. Läckberg em sembla excessivament costumista. M’interessa més Asa Larsson i Yrsa Sigurdardóttir”. La islandesa, autora de Sé quién eres (Roja y Negra, 2015), participarà en una taula rodona el dia 4 de febrer amb Mikel Santiago i Dolores Redondo.

Detectius catalanes

Lònia Guiu, Norma Forester i Mina Fuster, un trio infal·lible

La primera detectiu de les lletres catalanes va ser Lònia Guiu, que va resoldre el primer cas el 1985 a Estudi en lila, de Maria Antònia Oliver. Va protagonitzar dos llibres més i es va esfumar. El 2010 Teresa Solana va publicar Negres tempestes (La Magrana), en què Norma Forester, “una subinspectora dels Mossos d’Esquadra idealista i culta” -segons Anna Maria Villalonga-, resol un cas connectat amb la memòria històrica. Quatre anys després investiga, a La casa de la papallona, la mort d’una noia en un antic casalot okupat de Vallcarca.

“Una autora catalana que acaba de tornar al gènere negre i que comença una sèrie sobre una inspectora dels Mossos d’Esquadra de Tarragona, Mina Fuster, és Margarida Aritzeta”, recorda Villalonga. L’autora de Valls, que va formar part del col·lectiu Ofèlia Dracs -com Maria Antònia Oliver-, feia dues dècades que estava allunyada del gènere: ara publica L’amant xinès a Llibres del Delicte. “Aquests últims anys hi ha una revalorització de la novel·la negra a través de festivals, col·leccions i presència a les xarxes socials que podria fer créixer en poc temps el nombre d’inspectores i policies que s’expressen en català”, conclou Villalonga.