ELS LLIBRES I LES COSES

Espriu, una biografia imprescindible

Si sou dels que no concebeu l'estiu sense una gran lectura de les que demanen no només temps, sinó també un cert estat d'esperit; si sou dels que us agraden les grans biografies; si sou dels que heu llegit Espriu però no l'heu llegit prou; si sou tot això, reserveu-vos per a les vacances Espriu, transparent (Proa), d'Agustí Pons. Són 750 pàgines que ajuden a entendre una figura central de la literatura del segle XX a través d'un recorregut detallista, elegant i amè per la vida i l'obra d'algú que és molt més que el clixé popular del poeta concentrat i solitari que ens va salvar els mots.

Precisament l'excés de popularitat que el va envoltar al tram final del franquisme, quan va passar a ostentar el títol oficiós de poeta nacional , ha empetitit la dimensió i complexitat de la seva literatura. I alhora, l'excés d'ocultació amb què ell mateix va voler-se amagar -"Sóc un home sense biografia. Sóc l'home més avorrit i ensopit d'aquest món"- ens ha privat fins ara de conèixer la persona que hi ha darrere d'una obra tan ambiciosa i exigent, un home entregat a l'escriptura des de ben jove, un home que aspirava a estar a l'altura dels clàssics, algú que va triar penetrar a la vida a través quasi exclusivament de la literatura, que va voler viure amb la màxima intensitat... intel·lectual: i que hi va persistir malgrat el daltabaix d'una guerra que va trencar el seu somni universitari.

Del llibre d'Agustí Pons en surt un retrat dens, matisat, escrit amb una certa distància que podria ser paral·lela a la tècnica paròdica o mitificadora pròpia de la literatura espriuana, amb la qual l'escriptor agafava altura. Sens dubte, Pons ni parodia ni mitifica Espriu -al contrari-, però sí que fuig del sentimentalisme psicologista: no vol tant emocionar com perseguir una veritat fonda. I sobretot vol informar. Ho fa desapassionadament, fins i tot amb un deix de fredor. El relat flueix gràcies a una escriptura directa, factual, farcida de dades que s'acoblen les unes amb les altres omplint els buits del trencaclosques, conduint-nos pel laberint espriuà. Aquesta tècnica -distància, profunditat, detallisme, extrema cura per la forma...- es pot entendre com un homenatge indirecte a l'estil d'Espriu.

I quin Espriu en surt, d'aquest exercici? La descoberta de l'home reconcentrat que s'amaga rere un personatge esquemàtic i rere una obra feta per a la posteritat, fins i tot més que per al present. És molt interessant comprovar com, en la dialèctica entre Espriu i els espriuans, cada cop que algú trobava una nova clau interpretativa dels seus textos ell el negava. Com si fos caçat. Com si la seva intel·ligència hagués baixat un graó en fer-se diàfana. Quan s'equivocaven, en canvi, deixava fer. El seu geni incloïa no voler ser reconegut. I incloïa altres debilitats: tenim l'intel·lectual que clamava per l'aïllament però a qui li encantava la tafaneria; el seguidor devot de Fabra -com un català més, obedient- però des de la llibertat de modelar la llengua com si fos un fill propi; el ciutadà que no accepta la medalla d'Alfonso X el Sabio alhora que no para de fer pròlegs i presentacions per a tota mena d'iniciatives cíviques; el pensador que tenia un fons de pessimisme ontològic i que, tanmateix, mai no va minvar la passió per construir l'obra ni va escatimar el compromís per reconstruir el país; o l'home obsedit per la mort, una obsessió que ja es plasma als 17 anys amb El doctor Rip .

Espriu, des de la seva fenomenal altura intel·lectual, sentia un desig de ser. I va voler ser a través de la carnalitat de la llengua. Si un cos va modelar, si un cos va estimar, va ser el de la llengua catalana i tot el que representava. D'aquesta manera, el superdotat jove laic, anticlerical i antinoucentista acabaria convertint-se en pilar de la continuïtat cultural, inclosa la continuïtat d'un fondo sentiment religiós i la d'un projecte de país que havia volgut institucionalitzar el Noucentisme.

Aquell nen que als 12 anys ja havia llegit El Quixot i la Bíblia, l'insubornable amic dels seus amics (Rosselló-Pòrcel, Amàlia Tineo i Mercè Muntanyola); el senyor jove i el savi amb cara de nen que es va construir un món a mida arrelat en el sentiment de pèrdua; l'antirevolucionari durant la República que acabaria esdevenint emblema de l'esquerra liderada pel PSUC en la Transició; el ciutadà exigent sobretot amb si mateix i heterodox sobretot també cap endins; l'apassionat per la càbala, l'antic Egipte i el coneixement de llengües (castellà, gallec, basc, italià, francès, alemany, grec, llatí, hebreu, àrab, caló); l'hipocondríac amable i distant...; tots aquests Esprius els trobareu en una biografia que marida l'home i l'escriptor en totes les seves facetes: poeta, autor teatral i narrador.