Reportatge
Llegim 08/06/2013

Espriu - Rosselló-Pòrcel, una amistat de novel·la

Jordi Nopca
3 min

BarcelonaSalvador Espriu també va ser jove. Va ser un estudiant atípic, d'acord: són pocs els que entren a la universitat havent publicat un primer llibre, i encara són menys els que han optat per un aplec de textos en prosa que tenen com a punt en comú Israel. Els disset anys d'Espriu van ser diferents dels de la majoria de coetanis, però hi van ser. Aquest ha estat un dels motors creatius de Sebastià Alzamora a l'hora d'acostar-se per la via de la ficció a l'autor de La pell de brau . N'hi ha un altre de més significatiu: la relació del llavors prosista amb Bartomeu Rosselló-Pòrcel. "La novel·la és una celebració de l'amistat, la joventut i la literatura, i és també un homenatge a una generació que va ser especialment brillant", diu Alzamora, que publica Dos amics de vint anys un any i mig després de guanyar el premi Sant Jordi amb Crim de sang , ambientada durant la Guerra Civil. Ara viatja una mica més enrere, fins al 1930, amb la voluntat de resseguir les trobades dels dos escriptors.

"He estat lector tota la vida tant d'Espriu com de Rosselló, i em va fer il·lusió provar de convertir-los en personatges de ficció, traspassar-los de la realitat històrica a la novel·lística", explica Alzamora. Un dels grans dubtes que va haver de resoldre va ser el de la veu narrativa: "Si hagués optat per un narrador omniscient, potser hauria estat més senzill, però el to hauria estat de biografia novel·lada. Em vaig acabar adonant que el que havia de fer era que un dels dos personatges fos el narrador". Va triar parlar des del punt de vista d'Espriu, intercalant-hi algun capítol del deliri agònic de Rosselló-Pòrcel.

Satírics, naïfs i grandiloqüents

"El llibre té un punt gamberro i iconoclasta: aquests mateixos referents de la nostra cultura a la novel·la es comporten amb els tics i actituds pròpies de l'adolescència", admet Alzamora. Espriu és un setciències, i Rosselló-Pòrcel té força assumit el seu talent. "Tenen en comú una arrogància que és molt naïf i en certa manera encantadora, molt pròpia dels poetes joves, que creuen que tenen un gran do i que es manifesta de manera espontània, gairebé divinament. Espriu té aquella reserva irònica i satírica; Rosselló té més tendència a ser grandiloqüent: per ell, el poeta és un aristòcrata de l'esperit".

Rosselló és més hàbil en les relacions socials i aconsegueix cridar l'atenció de dues noies, Mercè Muntanyola i Amàlia Tineo, que s'afegeixen a la colla perquè comparteixen neguits literaris. Bona part de les trobades tenen lloc a la Residència d'Estudiants de Catalunya, on Rosselló viu i hi fa de bibliotecari. "Hi ha un capítol en què m'invento un odèon , una tertúlia literària que em permet reunir una sèrie de poetes que van tenir relació amb la Residència", diu Alzamora. Els dos escriptors coincideixen amb Joan Teixidor, Joan Vinyoli i Marià Manent que a la novel·la comparteix generació tot i que en realitat va néixer quinze anys abans que Espriu i Rosselló. L' odèon serveix perquè cadascun dels presents doni la seva definició de poesia. La més sorprenent és la de Vinyoli, que diu que "la poesia proporciona l'únic espai conegut dins el qual és possible dialogar amb els morts". Espriu, que fins llavors només s'ha dedicat a la prosa, no té dret a opinar. "De debò, bibliotecari Rosselló, ¿no em permets de compartir amb els amics la meva idea de la poesia?", pregunta. L'amic Tomeu respon: "De cap de les maneres, prosista cristològic".

Un creuer mediterrani

L'estiu del 1933, tres anys després de trobar-se, l'Amàlia, la Mercè, el Tomeu i el Salvador s'enrolen al Ciudad de Cádiz , un creuer que recorre la mar Mediterrània, i s'aturen en llocs com Nàpols, Mallorca, Salònica i Catània. "Els personatges de l'Amàlia i la Mercè són molt importants perquè representen l'esperit d'obertura de l'època, on les dones encara no estaven en plena igualtat però tenien més drets que feia uns anys. Al vaixell anaven amb els nois: aquesta situació hauria estat impossible durant el franquisme", recorda Alzamora.

Durant la visita exprés a Catània, el Tomeu i el Salvador conversen amb Julián Marías, que vol saber si se senten espanyols o no, i després passen pel popular mercat de peix, on Rosselló agafa una escata d'emperador i proclama: "Aquesta escata podria ser un diamant en brut. Ja ho veus, Salvador, com acaben els imperis i les fortunes". Espriu replica: "De qualsevol cosa en fas una vanitas ". I l'amic afegeix: "Tens raó. Però és que és cert: memento mori , recorda que moriràs". El poeta prefigura la malaltia que acabaria amb la seva vida prematurament: "La desaparició de Rosselló serveix de símbol de l'enfonsament del món de la República. Només queda un dels amics per lamentar-ho. Espriu escriuria, més endavant: "Els meus dies no saben sinó contemplar dies i sols perduts".

stats