06/06/2015

“Escriure versos és tenir raó”

3 min
“Escriure versos  és tenir raó”

Aquest vers partit és tota una declaració d’intencions, i aquesta raó que esmenta no pot ser sinó la raó oracular. Quan parla Sampere parla l’Oracle. La seva maquineta de fer versos és tan refinada que tot surt a doll, de forma cristal·lina, categòrica, i és sempre bell i rodó, fins i tot quan és per expressar misèries, lletjors, catàstrofes: l’oracle és sempre lúcid, lúgubre al més sovint, com escau al notari poètic de les rareses d’allò més natural i habitual, però sempre lluminós. El cas de Màrius Sampere, com ignoren els saberuts i saben els ignars, és un cas a part en la poesia catalana contemporània, i, hom gosa dir, en la poesia universal (si circumscrivim l’univers al clos d’aquest planeta castigat). És com si la seva ploma sempre sabés on va: on posa l’ull hi posa el mot: no hi ha mai giragonsa, rabeig en mots preciosos, dispersió mental.

Cacera assegurada. El seu discurs fulgurant, únic i còsmic, segueix sempre les pautes que ell ha inventat i imposat des d’un principi, regit pels principis de la intuïció i el geni. I amb tot, Sampere depassa sempre una lectura diguem-ne crítica (potser per això els de l’ofici se n’han ocupat ben poc fins a dia d’avui). Per què? Podem preguntar-nos. ¿Per ventura no es pot fer passar tota mena de text per l’adreçador hermenèutic? ¿Que no tenim prou manuals d’instrucció per triturar qualsevol construcció literària, fins i tot les més coriàcies? Tal volta voldríem que el crític ideal (i diríem que Carles Duarte en el seu pròleg compleix a bastament la comesa) fes diverses coses: descobrir-nos les virtuts inconegudes d’un autor, fer-nos veure que una lectura desultòria ens l’havia fet subestimar, il·luminar-nos en la visió de la poètica que mou aquella obra, acompanyar-nos de bracet a gaudir dels poemes, un per un, comentar les felicitats estilístiques de l’autor, proveir-nos de claus interpretatives sobre el pensament del poeta; aclarir-nos com es relaciona aquesta obra amb la vida, i ennovar-nos de per què és fonamental que no deixem passar un dia més sense endinsar-nos en el seu univers.

Duarte, poeta notable i prolífic ell mateix, comença amb una frase que, per lapidària -i sumària-, ens convé de transcriure: “Màrius Sampere, que és una de les veus majors de la literatura catalana, ha construït tenaçment una obra que es mou en els límits entre la vida i l’abisme d’on emergeix i on es precipita”. De vegades l’hermeneuta no té més remei que fer ús de la metàfora per definir allò que en termes racionals se’ns fa escàpol. La troballa metafòrica ens enriqueix extraordinàriament en la comprensió de l’obra tractada, aquesta vívida imatge del camp d’acció del poeta: la vida d’una banda, i l’abisme, de l’altra, d’on emergeix i on es precipita. Efectivament, llegint Sampere hom té present contínuament aquest debat verbal entre dos pols: l’obra surt d’aquest abisme insondable, que podem representar com els ínfers dantescos, o com l’Inconscient desvetllat, o bé Déu (aquest déu que és per a Sampere una figura familiar, polimorf i anomenat també amb profusió de malnoms), que posa la paraula en boca del poeta, i un cop confrontada amb la vida, la paraula retorna, es precipita, de nou cap a l’abisme. La peça intel·ligent que construeix el prologuista satisfà les necessitats crítiques del lector. Hi parla també del mèdium (n’hem dit oracle), de l’agosarament i l’ambició dels millors mestres. De la profunda singularitat del poeta però també de la seva capacitat elegíaca. Duarte parla encara del poeta metafísic i del poeta de la sensualitat, cloent amb uns versos ben significatius d’ Ignosi : “[…] Però se sent, d’abans de néixer. / El soroll d’abans de néixer / no ens deixa dormir”: una clara referència a la música de les esferes pitagòrica. I és que cal no oblidar que Sampere és músic, cosa evident en copsar la fina oïda aplicada a la construcció dels versos, ell que practica el vers (teòricament) lliure. Ho diu a L’escala de cargol : “Una teranyina d’harmonies ens té ben atrapats”.

stats