JORDI NOPCA

Escriure sobre un mateix amb frescor i exigència

Quan va publicar Escafarlata d’Empordà (Sidillà, 2011), Adrià Pujol es va obligar a oferir una segona part d’aquella col·lecció generosa de proses curtes -on el llenguatge hi era treballat amb voluntat lírica- i del reguitzell de poemes de flaire popular centrats en la infantesa i adolescència de l’autor. El resultat és Picadura de Barcelona, on canvia la fragmentació del volum anterior per un reconcentrat de vivències, reflexions i descripcions de les diverses Barcelones que Pujol ha conegut des que va deixar Begur per instal·lar-se a la capital catalana, primer per estudiar i més endavant per treballar-hi i formar una família. A punt de fer 40 anys, l’autor fa balanç de les seves capacitats creatives i d’observació: és capaç d’explicar, de vegades amb molta mà esquerra, d’altres amb un punt d’iconoclàstia espurnejant, tota mena d’anècdotes, viatges i moments vitals significatius, des de la descoberta dels estudis d’antropologia fins a l’estada d’un mes el març del 2002 en una madrassa al Iemen, com a company de viatge d’un professor de la Universidad Complutense de Madrid i la seva vintena d’alumnes, sense oblidar aquella vegada que amb uns amics des de la finestra del pis de la plaça de la Vila de Gràcia on vivia va llançar ous al llavors alcalde Joan Clos, mentre aquest “s’embarbussava, com sempre, amb aquell accent de llengua cargolada, aquella boca de ciclòstom i la incapacitat per trenar una idea”.

Adrià Pujol sap combinar l’expressivitat del begurenc amb l’ordinarietat d’un determinat xava estàndard en un fragment en què un pare es queixa de la gent que té gossos i no recull les seves deposicions. Quan vol, sap sonar així de brut: “ Suposso que agafar el cagarro no és fàsil i que dóna fàstig si me apuras ”. Mentre passeja, però, les seves competències antropològiques treuen el cap, combinades amb l’obligat estudi de l’entorn més proper per part d’un escriptor que va quedar meravellat amb El quadern gris de Josep Pla quan era adolescent: “Hi ha carcamals del barri que han redescobert la passió amb senyores xineses d’edat impossible d’endevinar, i hi ha adolescents que per ulls tenen traus de guardiola, sota els pentinats de Bola de drac, amb tres telèfons mòbils per cap”.

Segurament sense proposar-s’ho, Picadura de Barcelona reivindica -amb frescor i exigència literària- una literatura del jo escrita mentre es viu, sense el tuf dels records elegíacs i mitificadors d’alguns exemples més o menys recents.