Escriure per matar el pare

Escriure per  Matar el pare Zoom

La memòria sempre s’aproxima a la ficció. Cada cop que mirem enrere, inventem. Karl Ove Knausgård ha volgut escriure la seva autobiografia i d’aquest barallar-se amb el passat n’ha sorgit una catedral de ficció de més de 3.000 pàgines. La mort del pare -fins ara inèdita en català- és el primer volum d’un compendi de sis novel·les en què l’autor noruec explica la seva vida, o la vida, podríem dir. Totes les vides s’assemblen les unes a les altres. Naixements, morts, pares i fills, amor i desamor, absències i presències.

Amb el detallisme portat a l’extrem, en aquest primer episodi autobiogràfic, Knausgård relata part de la seva infància i el seu pas per l’educació: el col·legi, l’institut, les primeres lectures i els primers discos, el descobriment del sexe, la soledat del nen i, més tard, la de l’adolescent, que resumeix en llaunes de cervesa, cigarretes, habitacions farcides de pòsters, plats bruts i silenci. La figura del pare serveix de mirall, actua com un reflex desassossegant per al noi del present i es converteix en l’amenaça del pare en qui Knausgård es pot convertir en un futur. Aquesta presència angoixant omple totes les estances d’aquest edifici de records. Escriu: “Quan estava sol a casa, cada habitació tenia la seva personalitat, i si bé no m’eren directament hostils, tampoc no em rebien amb els braços oberts [...]. El pare omplia les habitacions de neguit, la mare les omplia de delicadesa, paciència i melangia...” Tot i l’hostilitat amb què Knausgård ens descriu el seu pare, aquesta novel·la és un lluita constant per dissoldre l’ombra d’aquest personatge distant i hermètic. El noruec escriu per entendre l’herència.

Defugir el drama

Knausgård proposa aquest viatge al passat en dues parts: una primera, narrada des del nen que va ser, i una segona, des de l’adult, amb què descriu la mort del progenitor consumit per l’alcoholisme. Malgrat aquest episodi terrible, Knausgård no sucumbeix al drama. La prosa del noruec hipnotitza i ens obliga a devorar-la perquè desplega davant nostre l’autòpsia d’una humanitat. En llegir La mort del pare no em puc treure de sobre la constant sensació d’haver rescatat de les escombraries el diari d’algú, algú que podríem ser nosaltres mateixos. Karl Ove Knausgård fuig de lirisme. El seu és un estil de llenyataire. Col·loca un tronc darrere un altre per fer llenya. L’escriptura s’aprofita de la vida per calar-hi foc.

Des de la primera persona, l’autor ens fa partícips d’escenes quotidianes d’una intimitat esfereïdora. Quan arriba a la casa on el seu pare ha viscut els últims anys masegat per l’alcohol, Knausgård ens detallarà cada racó testimoni de la decadència del seu pare moribund. Ens agafarà de la mà perquè olorem la humitat de la roba florida abandonada al safareig domèstic, ens farà buidar la muntanya de burilles dels cendrers, ens durà a cadascun dels armaris plens d’ampolles buides de cervesa. I no ens deixarà marxar d’allà dins fins que olorem el desinfectant amb què el mateix escriptor frega la dutxa ennegrida.

En les descripcions del paisatge nòrdic ple de gebre i neu bruta és on Knausgård deixa anar un lirisme que ha après durant l’observació de quadres de Vermeer o Caravaggio, de qui assegura ser un fervent admirador. Fidel al seu estil, l’escriptor noruec no acumula adjectius ni metàfores, cada escena es congela per ser explicada. De sobte, el canvi de color d’un semàfor o un fragment de cel iniciaran una digressió en el text que ens enviarà lluny. Passades unes pàgines tornarem atribolats enmig de l’aquarel·la d’un Turner noruec i escriptor.