HE LLEGIT NO SÉ ON

Escriptura, esperança i desesperació

Escriptura, esperança i desesperació / EMILIO NARANJO / EFE Zoom

La malaltia més representativa del final del segle passat

Vaig tenir el privilegi de conèixer l’escriptor i crític d’art i mil coses més John Berger el novembre del 1995. Jo tenia vint-i-sis anys. “Vostè està embarassada -va dir ell, constatant una obvietat de gairebé nou mesos-. No voldria fer una comparació barata, però hi ha un determinat moment en què l’escriptor se sent embarassat. A partir d’aquest moment, el llibre que està escrivint es converteix en el més important de la seva vida”.

L’entrevista -dir-ne conversa seria massa agosarat- tenia com a excusa la publicació en castellà d’ Hacia la boda (Alfaguara), una novel·la sobre l’amor en temps de la sida. Vaig preguntar-li si la sida era una malaltia literària, pel que tenia de metàfora. La seva resposta, seca: “La sida és una malaltia terrible. No crec que sigui metafòrica”. I jo que apunto que, si més no, és una malaltia representativa del final del segle XX. Ell: “La malaltia més representativa d’aquest final de segle és la fam. Admiro molt els llibres de Susan Sontag sobre la malaltia com a metàfora i sobre les metàfores de la sida; però dir que la sida és metafòrica és jugar massa amb les paraules. La literatura és la serventa de la vida. Si comencem a atribuir termes literaris a la vida, convertirem la vida en la serventa de la literatura. I això és un crim”.

El lloc on els esborranys de la vida són possibles

La mort de John Berger (1926-2017) m’empeny a mirar una conversa -aquesta, sí- impagable entre ell i la també enyorada Susan Sontag (1933-2004) sobre l’art d’explicar històries. Es va emetre pel Channel 4 britànic el febrer del 1983. Una hora deliciosa en què accedim a dues maneres gairebé contraposades d’abordar l’escriptura.

“La Susan i jo tenim moltes coses en comú -diu Berger d’entrada-. Tots dos escrivim assaigs sobre literatura i sobre idees, hem treballat en pel·lícules, hem escrit sobre fotografia i escrivim ficció”. I tots dos pensaven abans de parlar, potser perquè el llenguatge oral no permet la reescriptura. Ja ho adverteix Sontag: “Escrivim per ser millors que quan parlem. Podem reescriure, però no podem reparlar”. Em recorda una reflexió de l'admiradíssim Ricardo Piglia, que s'ha mort aquest 6 de gener víctima de l'ELA: “L’escriptura és el lloc on els esborranys de la vida són possibles, potser per això fem literatura”.

“Escriure és una activitat molt dolorosa i molt difícil”, diu Susan Sontag al minut cinquanta de la conversa. “N’hi ha de més doloroses”, replica John Berger, i els espectadors agraïm aquest intent de treure-hi transcendència.

Les veus arriben abans o després que els personatges

Susan Sontag: “Quan escric ficció no és perquè hagi escoltat una història de fora, sinó perquè sento veus dins el cap. Sento una frase, una veu”. John Berger: “I fas cas a la veu?” S.S.: “Sí”. J.B.: “És com un dictat?” S.S.: “Un dictat que després puc revisar moltes vegades. Més que un dictat, és una inducció. Escriure és un procés d’invenció connectat amb el llenguatge”. J.B.: “El meu procés és el contrari. Mai sento cap veu al principi. Veig una imatge. Una situació, uns personatges. De cop, arriben les veus. I aleshores escric. Però les veus arriben quan ja tinc la situació i la gent”. S.S.: “Els personatges surten del llenguatge”. J.B.: “El llenguatge surt dels personatges”.

Quan la noia que era jo fa 21 anys va preguntar a John Berger si havia escrit un llibre optimista, ell va respondre: “Optimisme i pessimisme són dos termes que ja se’n poden anar a la merda. La disjuntiva real no és entre optimisme i pessimisme, sinó entre esperança i desesperació”. Mitja vida després, no només l’entenc. També hi estic d’acord.