JOAQUIM ARMENGOL

Escenaris de la vida urbana

Potser l'enorme multiplicitat de la vida contemporània exclou massa sovint el pensament seriós i anul·la la voluntat d'abstenir-se del que és fàcil. Avui el pensament literari profund és rar. Per això, quan un té a les mans un volum d'assaig com La invenció de l'espai , d'Enric Bou, queda gratament sorprès i posa el pensament en dansa. No hi ha dubte que és un llibre inusual, en aquest sentit, complex i sorprenent. I també bidireccional, perquè és un intent circumspecte i assenyat de posar els ulls damunt les coses per fixar amb més cura la casa pròpia, el recorregut quotidià, la ciutat on un habita tan inconscientment. Però amb intenció comparable també hi ha el desig de copsar en profunditat el viatge a d'altres ciutats, aquelles que ens proporcionen el contacte forçós amb l'alteritat. Diria, a més, que hi ha una voluntat meditada de fer dels espais citats llocs més íntims, desafiant els estereotips i prejudicis, per comprendre'ls en la seva aclaparadora multiplicitat de sentits que dispersen, ja sigui a través de la pròpia experiència pedestre, la de passar pels llocs, o bé per la via lectora del viatge literari.

Si resseguim l'índex veiem el que es proposa Enric Bou, un rodar intel·lectual vast que passa, en un primer terme, per llegir la ciutat com una mena d'escenografia diversa a escrutar. També examina els usos estratègics dels rius, l'especificació de mapes al servei d'interessos polítics, o pensar un concepte més obert, físic-simbòlic, de frontera i ciutat.

Tampoc exclou una visió crítica de Barcelona, tot passant pels espais, més enllà de tots els altres, com són els bordells, cementiris i el Rastro. Personalment, però, la part que em desperta més interès sorgeix de les seves exploracions narratives, el passeig culte, la descoberta de ciutats a través d'obres literàries que van des d'una lectura comparativa del Bearn de Llorenç Villalonga, il·luminant París, fins a l'exili interior que suposa La plaça del Diamant per a Mercè Rodoreda o la trilogia paròdica d'Eduardo Mendoza reescrivint la Ciutat Comtal. I no oblidem la relació entre viatge i exili, que resulta ser una lectura apassionada, un dels capítols més encertats i emotius, però potser massa breu.

Un viatge literari pel segle XX

La invenció de l'espai és un assaig de reflexió i reivindicatiu de la ficció com a atorgadora de sentits que barreja diversos nivells i gradacions, noms i conceptes, com ara els de no-llocs, l'infraordinari (Perec), heterotopies (Foucault), i també moltes personalitats a revindicar, com són Claudio Guillén, l'antropòleg Marc Augé, Benjamin, Barthes, Bourdieu, Carner, Cortázar, Deleuze, Espinàs, Fussell, Gaziel, Goytisolo, Least Heat-Moon, Pere Quart, Morán, Ors, Pla, Reed, Sagarra, Said, Salinas, Zambrano... I malgrat aquest bagatge cultural tan desbordant i ric alguns dels capítols semblen quedar-se en un pla una mica perifèric. ¿Potser perquè el llibre vol apropar-se extraordinàriament a un lector mitjà? Això explicaria l'ús d'una escriptura tan neutra i uniforme, tan poc literària, tanmateix, per parlar de literatura.

Escriure i viatjar, literatura, espai i temps, conceptes construïts, idees. Un viatge literari a través del segle XX, des de la modernitat, reflexionant sobre la ciutat com a ens particular, com a escenari de la vida urbana i com a generadora de pluralitat de sentits. Les sensacions que experimentem, la fascinació que genera l'exploració de la vida quotidiana i el coneixement literari de les ciutats. L'acció de passar, en definitiva, pel món entretant aprofundim en nosaltres mateixos. Deia Fernando Pessoa que els viatges són els viatgers. Que "el que veiem no és el que veiem, sinó el que som".