L’ESCUMA DE LES LLETRES
LLUÍS A. BAULENAS

Erskine Caldwell o la ira de Déu

ELS LÍMITS DE LA MISÈRIA HUMANA

Qui no ha llegit Erskine Caldwell (1903-1987) no sap el que es perd. És d’aquells autors que, te l’agafis com te l’agafis, et deixa marcat. Es va proposar fer un fresc de la vida rural dels Estats Units de la Gran Depressió dels anys vint i trenta del segle passat dels estats del sud, els més pobres i endarrerits. La ploma de Caldwell t’aporta una descripció d’un lloc del món occidental, teòricament del Primer Món, on són a l’ordre del dia les desigualtats entre els homes, la injustícia, la crueltat, l’estupidesa congènita, la bogeria, la misèria (física i moral), la corrupció, la malaltia mental, l’abús, la degradació, la pèrdua dels referents morals i educacionals, la violència brutal, primitiva, contínua i indispensable, la humiliació dels febles, la hipocresia, l’ociositat malaltissa…

Són pobles i llogarets on es viu una contradicció extrema: encara és viva la societat esclavista desenes d’anys després d’haver abolit l’esclavatge, però els blancs, que abans eren rics i pròspers i rebentaven els negres com a mà d’obra barata, amb la crisi s’han arruïnat. I com que no han treballat mai, ni en saben ni entenen què passa. Pobres com les rates, segueixen tenint a càrrec famílies de negres amb un estatus poc superior al de les gallines. Només amb Caldwell un europeu pot entendre de debò què és el racisme i ser negre als Estats Units. Et mostra un món on les negres són trossos de carn a lliure disposició i els negres són rebentats a cops, linxats, només que una blanca hagi donat a entendre que hi ha hagut la més mínima insinuació, veritable o falsa.

UN MIRALL QUE FEREIX

Caldwell és, per tant, extremament feridor perquè et posa davant el mirall de la vida, no te’n vol explicar històries teòriques fetes per sociòlegs. És un mirall que torna imatges angoixants i devastadores d’éssers miserables, animalitzats, d’homes i dones hipersexualitzats, primitius i malèvols. Caldwell no els salva ni tan sols amb les pinzellades d’humor que hi deixa anar entremig. És especialment crua la descripció del tracte amb les persones grans: els vells són apartats com si fossin empestats. No solament no serveixen de res i són una despesa sinó que, amb la memòria dels temps passats, avergonyeixen els inútils de la generació següent.

El món de Caldwell no té pietat i t’ajuda a conèixer com eren els besavis dels actuals amos del món. Només els salva la profunda humanitat que, de vegades, sorgeix d’aquest munt de gent sense esperança, marcada des del naixement per un destí impossible de tòrcer. Ara l’editorial Navona, que ha recuperat tota la seva obra en castellà, acaba de publicar This very earth (1948, En esta misma tierra ). En català només tenim les dues novel·les més celebrades de l’autor: La ruta del tabac (1932) i El petit camp de Déu (1933), publicades per Edicions 62 el 1976 i el 1994, respectivament. Quan va sortir publicat el primer, les autoritats el van prohibir i van confiscar-ne totes les còpies. Amb la publicació del segon, no solament el van prohibir sinó que van ficar l’autor a la presó (en el judici va ser declarat innocent). A canvi, en deu anys va vendre’n milions d’exemplars.