Reportatge
JORDI NOPCA
Barcelona

"El poeta no fingeix dolor"

A ‘T’hi sé’, Enric Casasses recull pràcticament la totalitat de poemes que va escriure en una única llibreta entre el febrer del 2010 i el maig del 2011. Quatre dècades després de ‘La bragueta encallada’, la seva escriptura continua sent jove, nova, imprevisible i carregada d’electricitat

ENRIC CASASSES (BARCELONA, 1951). / FRANCESC MELCION Zoom

Enric Casasses va presentar T'hi sé (Edicions de 1984) al bar Horiginal de Barcelona aquest dimecres. La sala estava plena fins dalt. Hi havia molts poetes, algun novel·lista, la seva mare -de 91 anys- i una quantitat considerable d'estudiants universitaris. Assistir a un dels seus recitals és una experiència que no cansa. Descobrir-lo encara desvetlla l'escriptor amagat que porten molts joves a dins. Tornar-hi confirma que, en el seu cas, reinvenció i autenticitat avancen al mateix ritme.

Unes hores abans de guanyar-se el públic de l'Horiginal -el local programa poesia un cop per setmana des de fa una dècada-, Casasses entrava a la bodega Montserrat del carrer Viladomat i, amb la pel·lícula Banana Joe de fons, parlava del procés creatiu del seu últim llibre. A les mans hi tenia el quadern, petit i gastat, que va omplir entre el febrer del 2010 i el maig del 2011. "A T'hi sé hi ha gairebé tota la poesia que vaig escriure en aquest temps -va dir-. Anava seguint la línia que intuïa que tenia la llibreta. Hi afegia un poema rere l'altre, segons el que em sortia cada dia. Gairebé tot ho escrivia en tinta negra sobre fons blanc: aquesta seria la idea visual o estètica que seguia. De vegades hi havia un punt de color, quan dibuixava i pintava". La part il·lustrada ha quedat pràcticament tota fora del llibre, excepte el campanar de l'església d'Agullana i un dibuix en què un home amb barret de copa i guitarra navega per aigües tranquil·les. Al seu voltant s'hi poden llegir paraules de Dylan Thomas ("Si et rendeixes ara, pagaràs el doble a l'ogre avar"), Robin Williamson ("Canto per tornar les cançons cap a elles mateixes") i Henry Vaughan ("L'altra nit vaig veure l'eternitat"). "A T'hi sé hi ha alguns poemes-quadro, però encara queda, per tenir tot el llibre que hi vull dedicar", explicava. Un dels exemples és Autobiolitografia , un poema traspassat per un silenci commovedor: "La pàl·lida fantasma que era el meu / poble a la llum de la lluna / s'ha convertit en un fosca fòssil a / l'ombra encegadora del reflector / de la fàbrica de gallines / mentre el gos invisible de sempre protesta / i una finestrella encesa escolta".

Casasses acumula una gran quantitat de projectes, que van apareixent al llarg de la conversa. Té un llibre traduït del nord-americà Kenneth Patchen, Poemscapes ( Panorames de poema ), encara sense editor. Al gener, amb Feliu Gasull presentaran l'espectacle de veu i guitarra Vine, si vols . "Entre Cançons d'amor i de revolució i T'hi sé vaig anar escrivint poemes. Els vaig anar acumulant i s'han quedat entremig d'un i altre llibre". Quan hagi triat què inclou i què deixa fora, els publicarà en un volum nou: A la raó . Hi ha, també, un recull d'aforismes pendent. "Tinc l'ambició de reunir-los tots, algun dia -va assegurar. I va afegir, amb sornegueria-: En diria Aforismes de l'afloristeria ". Tot rastre possible de pretensiositat quedaria desactivat gràcies al títol.

Desengany personal i col·lectiu

Abans del primer poema, els lectors trobaran dues cites dels trobadors Giraut de Bornell i Raimon de Miravall. Amor i itinerància són dos dels temes importants del llibre. ¿Podria ser que tingués a veure amb D'equivocar-se així (Empúries, 1997), un altre llibre directe i viscut? Allà escrivia: "Jo quan vivia / al 3 i 7 fan 13 / tot era més fàcil / i ara que em dus / al 2 i 2 són 4 / vaig al naufragi" ( Cant ). Aquí: "La solitud el no-res / tenen regust de tu però no em fas pas gust / de soledat ni de no res, / què ho fa? com és?" ( Tu ). "No hi he pensat gaire, en aquesta relació. Però en un i altre lloc hi ha poemes amb llibertat mètrica i d'estructura, quan m'interessa... -va dir-. Al principi, vaig anar acumulant material durant molts anys. Tenia molts llibres pendents de publicar, però no estaven endreçats. Vaig ajuntar els sonets, els poemes en prosa... i durant uns anys sortien poemaris meus amb una unitat formal. Ara la unitat és més fonda. Encara que a T'hi sé hi hagi formes diferents, hi ha més unitat perquè inclou tot un moment meu".

Aquest moment del llibre recorre un any i mig. Arrenca amb el poema Febrer , "que serveix per afinar la veu, per anar marcant cap on podria anar", i arriba fins al 27 de maig del 2011, el dia que els Mossos d'Esquadra van desallotjar els indignats , que ocupaven la plaça Catalunya des de feia mesos. "Hem perdut la por / i m'hi veig amb cor / d'espolsar-me els polls / del poder, que és boig, / revolució / hem sortit del clot / ombriu de plató / i et veig créixer l'hort, / respiro claror, / existeix, la sort, / i existeix el món", escriu a Com, som . El desengany, que a Febrer era expressat amb contundència ("diguem / que jo / ple de fel / escup / la vri"), vira cap a l'acceptació a Gener , poema-resposta ("sense fel / i a peu / pels trencs / del món"). "A T'hi sé hi ha dolor", va reconèixer Casasses. N'hi ha de personal, però també hi trobem crítiques al present. A El mes de mai acaba parlant del "progrés anticivilitzatori" i del "desgavell climàtic". Dedica tot un poema a la "inconformàtica": "És una tecnologia nova que encara no ha trobat la forma pràctica. O potser, com deia Miquel Bauçà, és El Canvi . En comptes d'evolucionar per estar més a prop de l'usuari, cada vegada hi ha més interfícies. Et donen mastegades una sèrie de coses, però cada vegada es té menys llibertat. «Els programes t'apamen, i per poc que et despistis t'empresonen»". A Discurs sobre el no-gens revolució si més no a Barcelona se centra en la Rambla. La veu embussada "per bòfies i governs": "Considero que la Rambla és un espai que ha d'estar ocupat pels ciutadans. Ara no és així. La rambla està controlada. No és una cosa exclusiva de la política catalana, sinó de la civilització en conjunt".

Hi ha també un text crític amb T.S. Eliot. "En moltes coses em resulta antipàtic, l'Eliot. Li va prometre un sopar a Groucho Marx que no va arribar a complir mai. Marx li escrivia cada any per recordar-l'hi... El mes de mai apel·la al maig de la plaça Catalunya i al maig trobadoresc de Bornell. Ha anat sortint orgànicament al llibre i l'he cuidat. T'hi sé comença al febrer, i el joc fort és al març, abril i maig. Potser també una mica al juny: de setembre i d'octubre se'n parla poc. No estic d'acord amb el primer vers de La terra erma , «L'abril és el mes més cruel»".

Tenir els sentits oberts

És més significativa la pulsió vitalista, que pren cos a mesura que avança el poemari i que acaba sent el crit subterrani que domina tot el conjunt. Hi ha diversos homenatges, entre els quals destaquen els de Salvat-Papasseit, Anacreont i Vicent Andrés Estellés. " Parla Artur i l'Àngel respon és un diàleg entre Rimbaud i Guimerà -va recordar abans de recitar el poema-. «Jo és un altre / sí però /l'ànima és meva». Quan dic aquest poema en veu alta, hi ha un consens: la gent respira alleujada, quan senten la part de Guimerà. «L'ànima és meva»... conforta". Casasses va riure, abans d'explicar l'interès per Salvat-Papasseit. "La mort prematura de Salvat no és la mateixa que la de Rosselló-Pòrcel. Va deixar una obra plena, compacta i feta. Sabia que havia de morir, i això va accelerar la seva creativitat, com va passar amb Keats o Schubert".

A mesura que passen els anys Casasses va incorporant lectures d'altres poetes. El sentit de l'humor és una constant. Passa a Fernando Pessoa & Billy the kid , en què replica "El poeta és fingidor": "El poeta no fingeix dolor, / la dolor si de cas se la inventa / perquè els versos li cantin millor / i si no ho fan li fa un mal que en rebenta". Tant si matisa uns versos com si els homenatja, la sensació és que la família d'afinitats creix. Els seus gustos són singulars i en construcció: "Els cànons els fan els professors. Cada escriptor té la seva manera de mirar el passat i el present. La suma de tots anirà fent el cànon del futur, potser. Has de tenir els sentits oberts. Està tot ple de perles! Dels que no em diuen res des del principi fins al final, no en parlo. Hi ha coses més nocives que els poetes... encara que hi hagi gent que digui que no". Mentrestant, a la pantalla de televisió de la bodega, Banana Joe perseguia algú al ritme d'una marxa militar.