La isla de Alice explica la investigació de la mort del marit de la protagonista. ¿És una història sobretot de misteri?

Em costa molt encasellar el que escric. És un thriller perquè hi ha mentides. És intimista perquè aprofundeix en les relacions personals dels personatges. També és un drama costumista amb tocs d’humor perquè és el meu retrat de la classe social alta dels Estats Units.

¿Els seus referents són, sobretot, anglosaxons?

El 80% dels llibres que he llegit ho són. Quan hi penso, em sento una mica burro. En l’escriptura de La isla de Alice m’han acompanyat Richard Ford, Jonathan Franzen, Donna Tartt... El meu primer descobriment literari va ser La foguera de les vanitats, de Tom Wolfe. I Stephen King m’ha acompanyat tota la vida! És un dels grans novel·listes contemporanis. Em fa molt content que cada vegada se’l reconegui més.

Els escenaris de la seva novel·la són més pròxims a Herman Melville.

Els escenaris són Cape Cod, Martha’s Vineyard, Nantuckett i un lloc que m’invento que es diu Robin Island. Són espais de tradició balenera on ara estiueja part de la classe alta del país. Em fascina el que amaga la societat nord-americana. A Espanya diem les coses a la cara i ens barallem. Als Estats Units tot està envoltat d’una capa superficial. Només quan comences a furgar-hi comença a sortir la veritable història.

Els secrets que promet la sinopsi, no?

La meva voluntat és escriure grans històries, sigui en cinema o no. Hi ha directors espanyols, com Amenábar i Bayona, que han pogut fer el salt als Estats Units. A mi m’agradaria que La isla de Alice acabés convertida en pel·lícula. O potser en minisèrie. Són més de 600 pàgines. Hi he treballat intensament durant l’últim any i mig.

¿El Daniel Sánchez Arévalo escriptor és molt diferent del director de cinema o del guionista?

Gairebé totes les meves pel·lícules són sobre homes. La novel·la, en canvi, és de dones. El procés d’escriptura també ha sigut diferent: ara em tempta la idea de viure apartat en un ranxo o a les muntanyes, però sé que tard o d’hora necessitaré tornar al cinema. A diferència dels guions, el més important de La isla de Alice és el que s’amaga dins el cap dels personatges.