JOAQUIM ARMENGOL

Elogi a la memòria

Elogi a la memòria / JUAN GUZMÁN / EFE Zoom

Per a la majoria de lectors no francòfons Lydie Salvayre deu ser una escriptora desconeguda, almenys fins ara, gràcies al fet d’haver guanyat el Goncourt 2015, un premi que, com bé sabeu, dota el guanyador amb la moma de 10 euros, de distinció i d’un esplèndid prestigi internacional. Això ve a significar traduccions a un munt de llengües i tota la pesca comercial; o sigui, vuits i nous. Però Salvayre, filla d’una parella de republicans espanyols refugiats al sud de França, i que exercia de psiquiatra infantil, és una escriptora veterana que ja té publicats una vintena de llibres, sovint amb una bona acollida crítica. Ara bé, no em puc imaginar què passava pel cap del senyor Bernard Pivot, crític literari de primera i president del jurat, premiant una novel·la escrita en franyol, un híbrid que mescla el francès, l’espanyol i el català, una mena de llengua transpirenaica, mixta, plena d’incorreccions i barbarismes, neologismes i confusions. Reconec que estic força parat pel fet, pel canvi que suposa en la mentalitat francesa respecte al refinament de la seva literatura, on la llengua semblava ser una cosa sagrada des del 1635, any de fundació de l’Académie Française, creada justament per purificar la llengua.

No plorar ens situa mentalment a l’estiu del 1936, tot just començada la Guerra Civil espanyola. En la ficció, la mare de l’autora, Montse, amb 90 anys, explica a la seva filla el significat existencial d’aquell estiu memorable, un estiu en el qual s’allibera i esclata a la vida amb tota la seva esplendor i tot el seu dolor, amb el teló de fons de la guerra i de les idees socialistes radicals i anarquistes flotant en l’ambient, Bakunin i Proudhon, encarnades per la CNT, la FAI, el POUM, el Partit Comunista, el PSUC, Solidaridad Obrera...; i topant directament amb els dogmes feixistes de la Falange, l’abominable Església catòlica i amb publicacions del tipus ¡Arriba España! Imagineu-vos una jove de 15 anys sorgida d’aquella Catalunya rural (un poblet de Lleida) temptada per l’aventura llibertària i enamorada d’un jove francès que la deixa embarassada, això abans de casar-se amb un bon andalús anomenat Diego i fugir a França perduda la guerra. Entretant, i en paral·lel, anem seguint l’evolució vital i intel·lectual de l’escriptor Georges Bernanos, un catòlic monàrquic convençut, hereu de les tradicions franceses i defensor dels nacionals, fins que veu les atrocitats que cometien. Recordem que Bernanos vivia a Mallorca quan va arrencar la sublevació militar franquista, i que va deixar un assaig impagable: Els grans cementiris sota la lluna, sobre la repressió que duien a terme els feixistes a Mallorca. Bernanos va donar suport sense reserves a la rebel·lió militar el juliol del 1936, però poc després, veient el caire brutal que agafaven els esdeveniments, va tornar colpit a França.

No es pot dir que No plorar sigui un gran llibre, però sí que pot agradar a molta gent, pot ser interessant per a tot aquell que sàpiga ben poc sobre la Guerra Civil espanyola; penso en gent jove, per exemple. Perquè és cert que aquesta ficció, amb caires biogràfics, no aporta res de nou pel que fa a la nostra nefanda història, però dóna una idea general del que va succeir durant la guerra i, a més, empeny a la lectura d’ Els grans cementiris sota la lluna, i aquest sí que és un llibre que cal posar en valor. No plorar és de bon llegir, amb un llenguatge directe i graciós, però sense estalviar crítiques a cap bàndol, com tampoc soterrar les incomptables atrocitats que es van cometre. A més, és un elogi a la memòria, a la memòria històrica, a no oblidar. En tot cas França, qui sap si per remordiments o per justícia històrica, ha donat un Goncourt a aquest sentit homenatge, un homenatge a les vides anònimes de molts exiliats, amb petites grans històries personals.