ELS LLIBRES I LES COSES

Elogi de la llengua, de la paraula i de la cultura

Qui ho diu que no s’avança? A finals del segle XIX tot just era una provocació pronunciar en català el discurs inaugural del curs de l’Ateneu Barcelonès. Àngel Guimerà va ser-ne el pioner el 1895, en un acte marcat per una gran tensió i emoció. Un grup d’ateneistes en va fer imprimir 20.000 exemplars. Un any després, Valentí Almirall, pare del catalanisme d’esquerres, hi va tornar, aquest cop amb un enfocament més polític. El 1903, quan la paraula catalana ja havia aconseguit aquest espai de llibertat, Joan Maragall va fer-hi el seu famós “elogi de la paraula”. En poc temps havíem passat de la defensa del català a la seva elevació poètica. Al cap de dues dècades, el 1925, en plena dictadura de Primo de Rivera, un desafiant Pompeu Fabra s’atrevia a fer balanç de l’ingent esforç de normalització de la llengua. I el 1928 l’escriptor i polític Pere Coromines (anys a venir, el seu fill Joan esdevindria un eminent filòleg) posava deures a les lletres catalanes a la recerca d’un “esperit de finesa”.

Elogi de la llengua, de la paraula  I de la cultura Zoom

Elogi de la llengua, de la paraula I de la cultura

Tots cinc eren, quan van pronunciar els discursos, presidents de l’Ateneu, institució cívica i cultural senyera. Els cinc parlaments conformen el llibre En defensa de la cultura, amb el qual l’editorial Arpa s’estrena en català, i amb pròleg de l’actual president de la institució, l’historiador Jordi Casassas. El llibre, que es podrà adquirir amb l’ARA el cap de setmana que ve, és un tast de luxe dels discursos que han marcat la història de l’Ateneu i, amb ell, l’evolució de la llengua i cultura catalanes. Són cinc perles que reflecteixen el lent però tossut desvetllament lingüístic, cultural i polític del país. Perquè com diu Casassas, al primer terç del segle XX l’Ateneu va aplegar “el bo i millor de la intel·lectualitat catalana” a redós de la seva biblioteca i les seves tertúlies. El catalanisme el va adoptar com a casa gran.

Guimerà, que en la seva al·locució no s’està de recordar que és nascut a les Canàries, després de fer un recorregut històric per l’evolució de l’idioma, reclama que el català entri a l’escola i la justícia, i es mostra convençut que “vingui pel camí dret o pel camí tort” el català tornarà a ser “allò que sabem que ha estat per la història”. I conclou citant Dant: “Vergonya eterna a aquells que, menyspreant el seu idioma, alaben el dels altres”. Almirall, al partit del qual -Centre Català- havia militat Guimerà, en resposta al poeta Núñez de Arce, que havia menystingut el regionalisme català des de la presidència de l’Ateneo de Madrid, li reclama respecte i advoca per la “cooficialitat”: “Que es declari, com és just, que totes les llengües vives de la part espanyola de la Península són igualment nacionals”. I rebla: “En nom de la llibertat reclamem parlar i escriure com millor ens sembli”.

Ja amb el segle XX encetat, Maragall s’eleva per damunt de la reivindicació i declara el seu amor a la paraula viva, la llengua, la conversa entre idiomes i cultures: “La nostra causa no és només la d’una nacionalitat, no és un plet d’Estats o una renyina de famílies, sinó un ideal humà arrelat en l’amor diví que anima bellament el món”. Després de l’impuls de principis de segle, amb la feina de la Mancomunitat i l’Institut d’Estudis Catalans, Primo de Rivera suposa un sotrac. Però el camí ja està traçat. I Fabra fa un crit a l’optimisme: “Si els iniciadors de l’obra de redreçament del català haguessin tingut una idea exacta del grau de castellanització a què havia pervingut la nostra llengua durant els segles de decadència literària, no s’haurien potser vist amb cor d’emprendre-la [...] Però ara ja hem fet molt de camí”. I acaba: “No ens deixem guanyar pel cansament, ni per la impaciència, ni pel derrotisme”.

Coromines tanca el quintet amb una digressió filosòfica a la recerca d’una identitat moderna per a la literatura, que, seguint Josep Carner, ja no pot viure d’un Cançoner popular que “la nostra madura sensibilitat ens fa trobar pueril”.