Entrevista
JORDI NOPCA
Barcelona

Eduard Escoffet: "Aquí no hi ha metàfores ni segones lectures"

El poeta ha publicat dos poemaris, l'últim, 'El terra i el cel', i el disc 'Pols'

Des dels 14 anys vas començar a fer les teves pròpies revistes - sense títol , ars vituperat -, vas muntar una microeditorial -la cèl·lula- i vas començar a participar regularment en accions i recitals.

He fet moltes coses fora de temps [riu]. Les tres primeres persones que vaig conèixer del món de les lletres van ser Carles Hac Mor, Enric Casasses i Anton Ignorant: tots tres em van obrir portes, em van connectar amb un passat literari que valia la pena recuperar i em van permetre conèixer maneres diferents de fer poesia, basades no tant a copiar models sinó a buscar una veu pròpia. Tots tres han anat fent camí sols, sense fer concessions.

L'any 2000 vas organitzar el festival Proposta al CCCB. Tindria quatre edicions. Després arribaria ReVox, dedicat a la poesia sonora. Tot això no hauria estat possible si l'escena poètica de Barcelona no hagués canviat, durant els anys anteriors...

Un any clau que marca l'efervescència de la poesia va ser el 1997. Hi va haver el David Castillo, que va transformar l'escena poètica de cara a la seva professionalització. Coordinava la programació de la Casa Macaya, quan era seu de la Fundació La Caixa. També va ser l'any de la gira de l' Uh , d'Enric Casasses. I el 1997 també va començar el cicle Viatge a la Polinèsia , per on passarien Vicenç Altaió, Benet Rossell, Carles Hac Mor, John Giorno i Carles Santos, entre d'altres.

Quinze anys després, com veus l'escena barcelonina?

Una de les crítiques que li faria és que hi ha una homogeneïtzació en excés de les propostes.

L'any passat, dues dècades després d'activitat centrada en la poesia -creació i gestió-, vas publicar el teu primer llibre, Gaire (Pagès) i el disc Pols (spa.RK), amb Bradien.

Durant molt de temps no he volgut publicar a partir d'una reflexió que vaig començar a fer durant els anys que col·laborava al suplement de cultura de l' Avui . Cada setmana arribaven llibres i llibres de poesia: a més de publicar-se molts títols, eren comptadíssimes les col·leccions amb un criteri clar. Per publicar un llibre hi ha d'haver una justificació i assegurar-te també que hi haurà predisposició a promocionar-lo. També hi ha un element ecologista: publicar implica gastar una sèrie de recursos en què un ha de pensar. A més, el llibre de poemes homogeni i tancat és molt recent. Fins fa poc, he construït una manera de difondre el meu treball a partir del recital en directe. Gaire ja és un poemari pensat en format llibre, però reuneix poemes escrits entre el 1998 i el 2008. El terra i el cel és, formalment parlant, bastant més unitari, i inclou poemes fets entre el 2009 i el 2011, si bé un 60% d'aquests va ser escrit en menys de dos mesos, durant una estada a Eivissa.

El públic dels teus recitals que ara agafi El terra i el cel trobarà que no fas servir la repetició.

El llibre és fruit d'una reflexió molt íntima i individual. En la poesia oral, la repetició té un sentit i un efecte estètic. Aquí faig alguna referència a la repetició, però no n'hi ha. El terra i el cel és un llibre amb què em sento plenament identificat i que em descriu molt. No hi ha cap referència al subjecte. No m'interessa l'autobiografia, els sentiments ni el lirisme. Aquí no hi ha metàfores ni segones lectures: no hi ha més cera que la que crema [riu]. El llibre no vol remetre a una persona en concret ni tampoc a un espai.

Les mencions a l'espai, però, són constants. Paisatge, dibuix, teatre, arquitectura.

Volia posar alguns apunts arquitectònics a El terra i el cel . N'hi ha un en què comparo la torre de Martí l'Humà de Barcelona i el Palazzo della Civiltà de Roma. Són dos edificis que s'assemblen molt. La seva presència és més irònica que funcional. A l'altre explico com al final de la seva vida Joan Miró ja no podia baixar les escales per anar al seu estudi. A punt de complir 80 anys, Brossa cau per les escales del seu estudi del carrer Gènova. Aquell dia havíem quedat, precisament...

Hi ha alguns poemes del llibre situats en teatres que poden fer pensar en Brossa.

És un autor molt important però que comença a estar a l'altura d'Espriu: un i altre estan mal llegits i mal defensats. La lectura que es fa de Brossa és molt esbiaixada i respon a una folklorització de l'avantguarda. Una part dels seus defensors serien incapaços d'acceptar-ne les actituds si fossin posades en pràctica per un poeta contemporani.

I un poema com fontano , d'on surt? També és brossià?

No. És un homenatge a Fontanella, que juntament amb Romaguera defineixen el Barroc català. Hi ha molts elements del Barroc, al llibre, i també medievals. Una de les meves obsessions com a lector és tornar enrere: quan arribo al segle XVIII, passo directament a les avantguardes.

A als meus fills dels altres escrius que la poesia és "esgrafiar, resseguir. corregir".

M'agrada la idea del món com una gran biblioteca. El terra i el cel vol ser molt classicista, però no es pot entendre sense les pràctiques conceptuals.