EL LLIBRE DE LA SETMANA

Eduard Limónov, vida d’un monstre

L’any 2011, Emmanuel Carrère va publicar a França un llibre meravellós titulat simplement Limonov. El volum abordava la vida de l’escriptor i polític russoucraïnès Eduard Savienko, que es va canviar el nom a Limónov en una primera etapa de poeta alternatiu. Carrère va trobar en aquest personatge atrabiliari i excessiu un subjecte perfectament adequat dins el seu projecte de fer literatura a partir de la vida real. Limónov (Anagrama, 2013) va resultar un relat superb i engrescador, que no debades meresqué el Prix des Prix (el guardó que distingeix, a França, el millor entre els vuit premis literaris més importants, entre els quals el de l’Académie Française i el Goncourt).

El Limónov que retratava Carrère era fill d’un txequista subaltern i havia après ràpid, entre la dècada dels 60 i els 70, a la Unió Soviètica, a considerar enemic qualsevol poderós, incloent-hi els poetes amb fama. No simpatitza amb el règim però tampoc amb els dissidents “oficials”. Carrère anirà resseguint la seua vida en l’etapa d’exiliat als Estats Units, el seu triomf a París i el posterior retorn a la Unió Soviètica, on el suïcidi propiciat per Gorbatxov anima Limónov a involucrar-se en la política domèstica tot fundant un partit, el Nacional Bolxevic, que barreja la nostàlgia estalinista i el nacionalisme més descarnat. Suficient per a atraure-hi una joventut que té per herois Jim Morrison, Lenin, Charles Manson, Yukio Mishima i Adolf Hitler alhora. I no és broma.

Amb aquests materials, es podria pensar que Limónov és una mena d’il·luminat poca-solta, més o menys perillós. Carrère s’ocupa especialment a matisar aquest extrem. Aprofitant la sinceritat aclaparadora del rus, el francès va completar amb sòlida ficció -això és l’estil- els fets purs. La fascinació que li despertava Limónov és transmesa capítol a capítol al lector. I després deixa que aquest traga les seues pròpies conclusions.

Un rus a Nova York

Doncs bé, aquell Limónov que va arribar a Nova York als anys 70 es va aplicar a relatar l’experiència en aquest Soy yo, Édichka que ara ha traduït Ana Guelbenzu per a l’editorial Marbot. La història del volum és curiosa. Va ser escrit en rus a Nova York, però publicat per primera vegada en francès a París. És aquesta darrera ciutat, precisament, la que proporciona a Limónov la seua fama internacional. Eduard no era precisament popular entre alguns membres de la colònia russa a Manhattan, sobretot després d’haver escrit a la premsa local desmitificant la dissidència (l’ubic Joseph Brodsky, l’afectat Aleksandr Soljenitsin). A sobre Elena, la seua esposa, l’abandona. Llavors comença per a Limónov un descens a l’infern contat amb una notòria absència de pudor. Trasbalsat per la traïció d’Elena, Eduard recorre els carrers de la Gran Poma buscant negres sense ofici ni benefici que li proporcionen plaer homosexual. En aquesta etapa, mascle o femella li resulten tan indiferents com capitalisme o comunisme. Res sembla sadollar el seu ego. Nova York no el fascina, perquè es nega a donar-li el que li correspon “per dret, per naixement i per talent” [sic].

Mentre explora tots els estadis de la degradació i sobreviu amb un migrat subsidi social, no s’està de flirtejar amb els cercles marxistes locals i fins i tot pretén gitar-se amb una militant del Partit dels Treballadors. El còctel resultant de tots aquests elements té un regust certament estrany. Avaluat ara, aquest relat autobiogràfic, afectat d’una verborrea egocèntrica, em desperta menys interès que la prosa perfecta d’Emmanuel Carrère. Però Eduard Limónov fascina, d’això no hi ha cap dubte. Com tots els monstres, el deix d’humanitat que conté ens descol·loca.